Va, que el curs s'acaba!

Vaaa, que això, per bé o per mal, ja s'acaba! Un darrer esforç i tindrem un curs més passat. I algun aprenentatge n'haurem tret, no? Enmig de l'esprint final, quan amb prou feina no ens queda alè, sembla difícil de veure que la cursa pugui haver estat profitosa. Ara per ara no és fàcil veure-ho així: la voràgine de final de curs dispara les pors i les incerteses i com més a prop tenim la meta, més abrupte se'ns fa el pendent del tram que queda. Però arribarem al nostre cim particular i l'entrenament ens haurà servit per a alguna cosa. Potser no haurem estat els millors atletes; alguns requerireu més etapes per arribar a la meta; d'altres, potser haureu abandonat després d'haver-hi deixat la pell o sense ni tan sols haver suat la samarreta. Tant se val: la vida és això.

A mi m'agrada imaginar-me el curs com un procés de gestació: la il·lusió dels primers dies davant el canvi d'estatus (ep! el Batxillerat ja és una altra cosa!) es trasmuda en l'aclaparament per la responsabilitat que ens pesa, o en una inconsciència que es va diferint mentre els mesos van passant. I acabem plantant-nos, en més o menys bona forma, en la darrera etapa: ara o mai! I n'obtenim un fruit que és ben nostre.

Nois i noies: un darrer esforç! La satisfacció de la feina feta és prou recompensa. I tingueu ben clara la meta: les diferents etapes que us han dut fins on sou ara us hauran aportat aprenentatges que ja no us deixaran mai, lliçons més o menys intangibles que ja seran vostres per sempre. Algunes doloroses, potser. Feu-los lloc. I no oblideu que no tots som atletes olímpics: el mèrit no és fer les millors marques sempre, sinó haver estat capaços d'anar-nos superant i no renunciar a l'esforç que això implica.
M'agradaria que comprenguéssiu que per a mi també ha estat un repte. Un repte motivador, com sempre.

Endavant les atxes!

Europe, The Final Countdown