11 d’octubre de 2018

Que sí, Àngels, que la vida té aquestes coses...

Hi ha gent que llegeix molt. I que escriu. Potser com a conseqüència del fet primer. D'altres, però, escriuen molt i mai no es llegeixen. I ho haurien de fer. Si fossin, és clar, capaços d'entendre's. Potser aleshores s'adonarien que els falla alguna cosa i no insistirien a perllongar la seva vana gesta.  
Hi ha persones, escasses, val a dir, dotades d'un do; que estan fetes per a l'escriptura, que tenen el geni, l'enginy, la creativitat i la gràcia necessaris per a ser bons escriptors. Però la immensa majoria dels bons escriptors són gent d'ofici: lectors àvids que necessiten observar, digerir, triar, practicar, deixar-se els dits en la feina d'escriure. Aquests respecten profundament l'ofici, conscients que no n'hi prou amb idees poc o molt inspirades o inspiradores. 
Aquests dies estic assaborint els relats del llibre que acaba de publicar una d'aquestes escriptores d'ofici que s'han anat cuinant a foc lent al llarg d'anys. Una persona que ha hagut de plantar cara a la suposició que algú del mal anomenat món de la faràndula no pot aspirar a res més que a ser un autor mediàtic, un suflé que es desinfla ràpidament. No és el cas de l'Àngels Bassas, que presenta aquests dies el llibre de relats La vida té aquestes coses i es reivindica amb tot el dret del món com a escriptora, per si algú encara en dubtava.
Ja us faré la ressenya de l'obra en un proper post. De moment, us en recomano vivament la lectura. 



Violeta Parra, Gracias a la vida

1 comentari:

  1. Gràcies pel teu comentari. M'ha servit per fer la meua atrevida ressenya. https://descriu.org/la-sentor-empalagosa-de-les-violetes/

    ResponElimina

I tu, què hi dius?