Un cop començat el curs escolar, de mica en mica les rutines es van fent lloc a totes les cases. Una rere l'altra, reprenen el seu curs les ocupacions, tant les ineludibles com les que ens busquem amb certa fal·lera pseudomasoquista per no deixar gaire res a l'atzar. Es reprenen les activitats extraescolars, les reunions de pares, les competicions esportives que ens amenitzen el cap de setmana, els fòrums, clubs de lectura, conferències i trobades... I, entremig de les tasques planificades i les propostes sobrevingudes, alguns mirem de trobar lloc per a la desconnexió.
Cadascú desconnecta a la seva manera, és cert, i no hi ha cap recepta màgica que es pugui prescriure per a tothom (només faltaria!). Fins i tot per a un mateix, la mateixa fórmula no és sempre infalible. Ja se sap: hi ha moments per a tot! A vegades caminar és terapèutic; o ho és la lectura sense pressa amb un bon cafè a mà. Ho pot ser posar la música a tot drap o deixar-se acaronar per melodies suaus a cau d'orella. Fer una classe de ioga a mitja llum o suar de valent la samarreta fent una sessió de cycling amb música eixordadora de fons i un monitor cridant com un possés per esperonar-nos. Tot s'hi val. Ara bé: reconec que a vegades la fal·lera d'actualitzar les coses i rebatejar-les és també un potencial motiu d'estrés afegit a les nostres vides atrafegades. Ho pateixo a la feina. No hi ha curs que no ens deixin anar, gairebé a traïció, unes noves sigles per incorporar a la nostra experiència docent, etiquetes renovades per aplicar a transtorns varis o noves dimensions per avaluar els àmbits diversos del coneixements dels nostres alumnes (competencials, of course). Tranquils: ja estem fets a anar modificant el nostre particular diccionari pedagògic de supervivència a còpia d'anar topant amb les novetats de cada redefinició, decret o adaptació en les reunions de treball inherents a la tasca docent. No em ve de nou.
Una altra qüestió és quan entro al gimnàs i consulto els horaris de les activitats dirigides... perquè en pocs anys hem passat del ciclisme indoor al cycling passant per l'spinning (i el bicing?); i hem pogut gaudir de propostes per millorar el to muscular, la resistència, la coordinació o la flexibilitat amagades sospitosament sota denominacions diverses i canviants. Amb aigua i sense aigua. Descalços o amb sabatilles. Amb ritme o sense. Amb aparells o a pèl.
De fet, també té el seu què comprovar si endevines la tria. Jo, fa uns dies, vaig tirar-me a la piscina (metafòricament només) i em vaig plantar a una sessió de difusion. Em va agradar i vaig repetir. Espero que no me li tornin a canviar el nom! Si no, continuaré provant. El nom no fa la cosa. I no serà pas una qüestió de denominacions el que em farà desistir del meu intent. Ni el volum de la música que acompanyi la rutina. Si molt convé, ja em posaré taps a les orelles. Total: els taps a les orelles no impedeixen treure el fetge per la boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada