Gratitud

Gairebé un mes sense escriure ni una trista ratlla al meu bloc. Així no acabaré d'arribar a les 20.000 visites... Però tant se val: de vegades vius la vida, i altres vegades, simplement, l'escrius.

No és que un mes no m'hagi donat teca de sobres per posar fil a l'agulla i enfilar reflexions ben diverses. La realitat ens dóna prou i de sobres per anar-hi sucant pa (crisis de tota mena: de control, de gestió, de comunicació; disputes inacabables sobre legalitat/s; esperances en vies de ser decebudes; anècdotes de tots colors a la feina -que és de tot, menys avorrida!- ). Potser el fet és que tot això ja em depassa.

A vegades només cal un petit esperó. I avui he sentit la punxada necessària per abocar pensaments al teclat. Un fet simple i, aparentment, poc transcendent: ras i curt, m'han donat les gràcies! I m'ha commogut. M'ha emocionat saber que el gest simple d'escoltar un adolescent desesperat i sense rumb a punt de llençar per la borda els estudis i de dir-li "tu pots! Compta amb mi" va servir-li fa uns mesos per mantenir-se a flot i per començar a tenir un horitzó més clar. La seva gratitud sincera m'ha corroborat el sentit de la feina que fem els professors, mestres i pedagogs en general. En la nostra tasca és bàsic escoltar per poder parlar, aprendre per poder ensenyar, sentir per poder transmetre. No és fàcil: no tenim decàlegs infalibles i, a més, tractem amb material altament sensible. I nosaltres mateixos, de fet, també som material delicat. És dur. Topem moltes vegades (massa!) amb els murs de l'administració, de la societat, de famílies, d'individus; topem amb la negligència d'uns i amb la fiscalització d'altres. Però petits gestos com el d'en Nil ajuden a tirar endavant. Perquè, al cap i a la fi, crec, el més important és que contribuïm humilment a preparar ciutadans per al trànsit que és la vida.

Gràcies a tu!