Qui més qui menys és capaç de recordar alguna patinada antològica en un examen o una resposta enginyosa per disfressar amb una picada d'ullet la manca d'aplicació o l'oblit. Uns em fan somriure sense ser-ne conscients gràcies a anacronismes involuntaris, brúixoles desorientades o limitacions lèxiques de jutjat de guàrdia. Altres, amb més picardia, porten fins a l'extrem allò de intentar disfressar el que no saben posant de relleu els seus "encants".
Quan anava a escola una vegada un company de classe va respondre que el sol era "una bola de fuego que se enciende de día y se apaga de noche". De fet, el mestre ens demanava una definició de "sòl", però en Luciano no havia estudiat el tema que tocava... D'aleshores ençà ha plogut molt. I n'he llegit i escoltat de tots colors. Segur que també en dec haver dit alguna de grossa, però no en sóc conscient.
Però avui parlaré de les perles dels altres. I us faré cinc cèntims de respostes curioses classificades en alguns dels tipus bàsics: anacronismes, problemes d'orientació, les provocades per "interferències" en el canal o perquè el "receptor" és dur d'orella, els lapsus linguae genuïns (sovint derivats del pòsit lèxic escàs de l'estudiant de torn) i les sortides per la tangent intencionades.
Els anacronismes són ben freqüents: us imagineu l'Emperador de Constantinoble trucant a Tirant perquè s'apressés a anar a ajudar-lo? El que no em va quedar clar és si ho resolia amb una trucada de veu, un whatsap o un SMS... O el moviment de la Renaixença, creat pels modernistes per revifar el català, malmès després de la dictadura franquista?
Parlant de Franco: ja fa uns anys, un estudiant de 3r d'ESO que havia llegit una novel·la amb l'acció situada a la postguerra espanyola es va fer un fart d'esmentar-me un tal "Franc" en la ressenya que em va fer de la lectura! I l'any de l'assassinat d'Ernest Lluch, un alumne de batxillerat poc atent a classe i gens estudiós em va etzibar en un examen de literatura medieval, satisfet de la troballa (i després de molt pensar-hi): "Ah, sí: Ramon Llull! És aquell que va matar ETA, oi?"
D'errors de caràcter geogràfic (d'orientació o d'ubicació) també en veiem sovint: França limita a l'est amb Rússia i a l'oest amb Canadà! Per cert: a França hi ha mar? Un alumne de 2n d'ESO va titllar de mentider un company seu que havia anat de visita a Banyuls per dir que havia estat a la platja! Però el dia que ja no vaig saber si riure o plorar, va ser quan observant un mapa mut d'Àsia un alumne va exclamar convençut: "Ja he trobat Espanya!" Prou que vaig insistir que no podia ser! Però no el vaig convèncer que, per més que la silueta d'aquell país li recordés la Península, no ho era... no tenia un sol centímetre de costa i era a milers de quilòmetres d'Europa!
A vegades els alumnes intenten amb èxit variable anotar les respostes que algun company generós els xiuxiueja durant l'examen. No dubto que molts intents arribin a bon port, però altres, pobrets, topen amb interferències: les Homilies d'Ordenyar (sic) o el Calaix desastre (sic) del Baró de Maldà. És clar que també poden ser obra i gràcia d'uns mals apunts poc revisats.
En altres ocasions el que grinyola són els recursos mnemotècnics: fa molt poquet un alumne em situava Narcís Monturiol com a autor d'una de les quatre grans Cròniques medievals. Li va anar de poc: era el nom d'un institut figuerenc, sí. Un cop descartats el Cendrassos i l'Olivar Gran (que no tenen pinta de dur nom d'escriptor), quedaven l'Alexandre Deulofeu, el Narcís Monturiol i el Ramon Muntaner... Va errar, però de poc!
Hi ha els lapsus linguae tipics, motivats sovint per l'escàs domini lèxic de l'estudiant de torn. Entre aquests hi ha perles creatives com la pèrdua de la "vaginitat" de la pobra Carmesina a mans de Tirant o els filòsofs "pancreàtics", que són els que van precedir Sòcrates i que devien pensar amb els pàncrees o bé eren massa aficionats a la beguda! És clar que ser -com un pobre personatge de Narcís Oller- diputat per la "circumcisió" de Madrid també ha de fer mal!
Les "perles" intencionades fetes per a sortir prou airós d'un tràngol ja són figues d'un altre paner. Algunes tenen mes aviat poca gràcia; d'altres, s'ha de reconèixer, et farien trontollar fàcilment la decisió de ratllar la resposta amb tinta vermella. En aquest punt no puc evitar imaginar la cara de pòquer de Modest Prat en llegir la resposta agosarada d'un estudiant de filologia que li deia "d'això que em demana, no en tinc ni idea, però li puc parlar d'una altra cosa: (bla, bla, bla...)". La resposta del Mestre va ser clarivident: " A la Filologia, no t'hi dedicaràs pas, però podries ser un bon periodista". No desvetllaré el nom del personatge, però puc dir que l'estudiant empordanès va esdevenir un habitual de la premsa i de la ploma, i que no ha exercit mai de filòleg.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada