La de docent és una tasca tan fonamental com, sovint, infravalorada. Avui, diumenge 16 de novembre, he llegit una carta al diari Ara amb la qual no puc estar més d'acord. "Sóc mestre, sí. I què?" , diu l'Aïda Abelleira. Quanta raó! I quanta justícia en les seves paraules!
Jo ja fa una bona colla d'anys que treballo com a professora a secundària. Des que estudiava he fet classes particulars, a nens, a adults; a universitaris, en acadèmies, a alumnes ben diversos i amb capacitats de tota mena. He bregat amb famílies displicents, responsables, col·laboradores i pernicioses... I puc dir ben alt que comparteixo les sensacions de l'Aïda, tant les que va tenir com a estudiant, com pel que fa a la valoració de la tasca docent!
Com l'Aïda, jo recordo les mirades compassives o la incomprensió d'aquells que no podien entendre que triés estudiar filologia i pensés en la docència havent pogut triar entre molts altres estudis socialment molt més reconeguts i, suposadament, amb més futur. No vaig dubtar mai del camí que vaig decidir seguir. Gràcies als meus mestres (el meu pare entre ells) i al seu guiatge. Potser hauria pogut ser advocada o llicenciar-me en economia, ser enginyera o periodista, infermera o artista... Però en algun racó m'empenya la vocació. I no me n'he penedit mai. Malgrat els entrebancs, els desenganys, el desprestigi i els maldecaps de cada dia. Perquè la docència suposa desgast: sovint acabo esgotada! El nostre és un desgast mental, físic i emocional que no se'ns reconeix fàcilment. Batallar amb les aules i amb la realitat crua de la societat que ens envolta (amb tots els seus virtuts i defectes) requereix motivació. Una motivació a la qual es pot arribar des de la raó, però que neix, sobretot, de l'emoció i de la vocació. Una feina que, malgrat tot, ens engresca. Perquè ens permet aprendre cada dia i viure tocant de peus a terra, perquè ens obliga a estar ben desperts i a reinventar-nos constantment. Si de tot aquest esforç en queda un petit pòsit en algun dels alumnes que passa per les nostres aules, si qualsevol d'ells es recorda algun dia de nosaltres sense mal gust de boca, ja ens podem donar per satisfets. No som herois: només professionals que mereixem respecte i, si no és demanar massa, una mica de consideració.
Xapó, Aïda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada