Olor de pluja, essència de terra molla que et pren els sentits i se t'arrapa per fer-te sentir viu i despertar-te els instints somorts. Remor de trons que, arrogants, ens recorden la nostra petitesa a cada llamp que esclata sense treva enmig de la tempesta. I enmig de tot, amatents a l'espera que el xàfec amaini o es decideixi a persistir en una pluja civilitzada, l'aire fresc que promet un descans reparador, una nit lleugera de passar després de les calorades d'un setembre fins ara xafogós. Pluja de setembre, preludi de tardor...
De moment, i és d'agrair, el retrat és prou bucòlic: fins i tot els veïns propietaris de cànids, indolents de mena, han tingut cura de donar aixopluc als pobres animals i estalviar-los el patiment que la maltempsada els suposa. Aquesta nit hi ha calma: ni lladrucs ni udols. I la pluja és ara ruixim mentre la tronada es desfà i se'n va.
Però aquesta pluja que ens reconforta quan tenim un sostre que ens aixopluga, pot ser tan inclement!
Ja ho deia sàviament Raimon: "Al meu país la pluja no sap ploure..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada