Hi ha dies grisos, insulsos com aquell company de classe de l'escola de qui mai no hem estat capaços de recordar el nom... Aquests dies que pesen com una llosa, però que s'obliden tan fàcilment com el rostre d'aquell estudiant gris, perdut en un mar de grisor... Són, per sort, dies comptats.
Hi ha altres menes de grisor més feixugues i persistents. La dels dies que, lluny de ser insulsos en essència, acaben imposant la grisor del plom, el pes de l'ofec, la permanència d'un desencís poc o molt conscient que ens abraça ferreny i persistent, sense possibilitat d'escapatòria. Dol saber que hi ha gent que viu ancorada, sense aspirar a res més que mantenir-se a flot, en aquests mars grisos i amenaçadors. Però no vull estar trista. Avui no. No hi ha lloc per al gris. Prou que ve sol, sense demanar-lo, preludi del negre!
Però avui tinc ganes de colors: quina sort que tenim de poder conèixer els colors i de sentir ben latent l'esperit per viure'ls! Cada dia n'és ple, de colors que busquen ser pintats, ser viscuts, ser recordats...
Cada dia és un nou llenç per pintar, però mai no és un full en blanc: hi ha tantes pàgines escrites! I el repte que ens suposa saber que podem ajudar a bastir i vestir els dies que ens vénen també és un estímul per posar colors als nostres dies.
Demà faig anys. I serà el primer dia de la resta de la meva vida... Una vida de colors, gràcies a la meravellosa família que m'acompanya i als amics que m'ajuden a pintar-ne el teló de fons i l'atrezzo. Gràcies a tots!
Sílvia Pérez Cruz, "Ne me quitte pas"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada