17 de març de 2016

Gràcies, poesia!

De vegades baixo la guàrdia davant la poesia. I aleshores migro perquè em sento tan petita i matussera davant la seva grandesa. En moments de debilitat com aquests penso que potser, qui ho sap, seria feliç de saber-me alquimista de les paraules. Potser gaudiria, onanísticament, del plaer de creure'm capaç de recrear en baules certeres de paraules ben lligades sentits que em fan viva, sentiments que ara m'alliberen, ara m'atrapen... 
Els anys arrauxats i temeraris de la joventut permeten somniar que podem ser poetes. Però queden una mica lluny. I, per sort, molts prenem consciència del que no som.
L'ofici de poeta, no hi ha estudis que l'ensenyin ni lleis que l'acotin. S'és poeta, o bé es migra per la incapacitat de ser-ho. O, serenament, s'accepta que la poesia dels altres ens faci companyia, ens agomboli, ens exalti, ens trasbalsi, ens assereni, ens ajudi a viure, a patir, a volar... a ser. A vegades, com un sacrilegi, ens fem nostres les paraules dels altres i les vivim i sentim a la nostra manera.
Mil gràcies a aquells que, sabent-ho o no, amb voluntat tossuda o com qui no vol la cosa, ens regalen la màgia dels mots, lletres evocadores que ens fan sentir vius, frases que diuen molt més enllà del que diuen... 
Visca la POESIA i llarga vida als poetes (amb majúscules o de lletra petita, que també n'hi ha). De fet, per sort, el món també és ple de poetes que ni tan sols escriuen...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?