Cicatrius

Perdonar no vol dir oblidar... per sort o per desgràcia.

Per més que ens pesi a l'ànima, les cicatrius que alguns fets van deixant a la nostra vida són inesborrables. Hi ha combats sagnants i conteses lleus. Podem atenuar el dolor, i fins i tot pot arribar a desaparèixer. Prou sabem que hi ha ferides que curen sense deixar seqüeles, però fins i tot les cicatrius més subtils, aquelles que amb prou feines són una ombra indolora, hi són per a fer-nos presents dolors viscuts. Quan ens arriben, és per quedar-s'hi. 

I si això passa amb les màcules del cos, no podem esperar que sigui d'una altra manera amb les nafres de l'esperit...

Segur que tots tenim moments, dates, senyals, fets, per insignificants que ens puguin semblar, que ens posen en alerta. I aprenem, amb més o menys destresa, a conviure-hi. Perquè el temps ens ajuda a conèixer les nostres línies vermelles, a desoir les paraules que ens poden fer mal, a evitar els gestos que ens poden fer reviure certs episodis dolorosos. 

Però, el temps, que posa coses a lloc i atempera la consciència de certes ferides de l'ànima, no és mai prou per negar a la memòria l'existència d'instants foscos. Mai més no podem ser neutres davant les  cicatrius que la vida ens causa...

I perdonem, però no podem oblidar, que certes persones són tòxiques i que no hi ha mai treva. Per més que el dolor se sufoqui, se'n manté latent el record. Per això, per anys que passin, hi ha dates que no podem evitar el neguit, dies que voldríem poder passar de llarg al calendari perquè ens remouen dolors somorts que ens activen el senyal d'alarma.

Però, la vida és vida perquè té clarobscurs.