Fa catorze anys sortia de casa a aquesta hora, amb un mal de ronyons que em tenia ben distreta, la canastreta més o menys a punt, probablement totes les pors de món i la il·lusió de saber que aviat veuria la cara del meu fill. Res d'especial: feta un garbuix, com tantes altres mares primerenques!
Uns mesos abans havia començat a aprendre a ser mare, un aprenentatge que mai no té treva ni meta (com l'aprenentatge de ser fill; com la majoria d'aprenentatges de la vida...).
No cal recordar totes les anècdotes dels nou mesos d'espera, però algunes em vénen al cap sense remei: "Nom de peix, li posaràs?" -em deia la meva mare. "Ben bo que és!" I li seguia el joc... "En Sardineta no para quiet, va per futbolista!". " Vés que no te'n vinguin enveges, tant "sardineta"!"
Amb pors, il·lusions, dubtes... ens vam anar fent a la idea que el tres podia ser un bon número i vam "sacrificar" el cuarto de la planxa per encabir-hi el bressol i una nova vida, la d'en Roger. La nostra, si bé no era nova, sí que seria ben diferent des de l'arribada del nadó. La logística es complicava!
Aquell curs vaig tenir la sort de treballar a Girona: nou mesos de substitució, com els nou mesos del meu embaràs. Anava amunt i avall amb tren, dia sí, dia també, i enfilava la pujada de l'institut Vicens Vives amb l'energia minvant i la panxa creixent. El naixement podia ser entorn de Sant Fermí, deia el metge. I la mare patia: "vols dir que no hauries de reposar?". El doctor els darrers dies deia: "sempre pot fer aturar el tren passant prop del Trueta!". Però vaig acabar el curs, amb les avaluacions fetes i tot! Qui sap: potser el nen arribaria abans d'hora! Les revetlles podien precipitar el part. I si naixia per Sant Joan, res no hauria evitat augmentar els joans de la família. Però es veu que els petards no li feien gaire gràcia i va estimar-se més reposar a recer fins passat Sant Pere.
I el dos de juliol vam anar a l'hospital pensant que no calia córrer, però que aquell mal de ronyons que no em deixava estar ni asseguda ni ajaçada bé era motiu per anar a veure què... "Estàs de part, però va per llarg", em van dir a urgències. I al cap de poc més de tres hores ja el teníem aquí. Ni temps de dir "epid..." no va tenir la llevadora! Quin ull clínic!
I el pare, ara sí, va sortir definitivament de dubtes: "que es digui Roger"; al cap i a la fi, Gerard, que era la seva alternativa, tenia la mateixa etimologia: "Famós amb la llança / gloriós i despert".
I en Roger, ens ha sortit així: lluitador, despert, ferm. Un noi amb personalitat, responsable i amb sentit de la justícia que sap (i que continuï així) que l'esforç i la constància són claus per anar endavant i assolir objectius i que arribar a les metes dóna sempre ànims per continuar buscant-ne de noves.
En Roger no és un 10 (Déu nos en guard!) però és un fill excel·lent, amb virtuts i defectes, és clar!
Per molts anys, Roger!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada