17 d’agost de 2016

A una amiga

Els amics, diuen, es poden comptar amb els dits d'una mà. I de vegades encara ens en sobren. Ho subscric si entenem l'amistat com quelcom molt més profund que una mera afinitat o una connexió basada en interessos o circumstàncies comuns. L'amistat: aquella connexió pura i desintersada que s'autoalimenta i enforteix amb el tracte i que, paradoxalment, suporta les distàncies i les absències... Potser la tenim sacralitzada. Segur que per viure i treure suc a les petites felicitats que ens ajuden a anar fent camí tampoc no cal tenir una corrua d'amics incondicionals. Probablement n'hi ha prou de viure els bons moments amb aquells que ens hi acompanyen i els propicien i de deixar-nos agombolar quan les coses van mal dades. Sense exclusivitats, sagraments ni altres solemnitats. Segurament la majoria podem presumir de tenir coneguts, col·legues, veïns, familiars i saludats que ens poden acompanyar en circumstàncies ben diverses i amb els quals escrivim capítols de veritable amistat, sense necessitat de fer-ne novel·les èpiques.
Amb tot, està bé reconèixer que hi ha amics que són diferents, persones de qui et sents ben a prop per més terra que te'n separi... Això em passa amb la meva amiga zamorana i la seva familia meravellosa, gent senzilla i generosa que ens va acollir amb els braços i el cor oberts a casa seva durant una part de les nostres vacances. No podíem tenir millors amfitrions per terres castellanes! 
Ja fa uns dies que vam cloure la petita estada a casa seva aclaparats per la seva hospitalitat i bonhomia, amb recança per l'adéu i amb les piles ben carregades -i alguns productes de l'hort al portaequipatges!- sabedors que en Martín, la María i la M.Carmen són, d'alguna manera, la nostra "família" castellana. 
Mil gràcies per ser com sou! Ja sabeu que teniu les portes de casa obertes sempre!


Txarango, "Compta amb mi"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?