21 de febrer del 2017

Comences a caminar per la teva cinquena dècada...

(Dedicat ahir a en José Antonio, el meu cunyat, que en feia cinquanta, sense ombres i sense Grey...)

Avui comences a caminar amb pas ferm per la teva cinquena dècada. I et mantindràs, segur, fidel al teu lema: viu i deixa viure.  Perquè tu saps aprofitar com ningú els plaers senzills de la vida i treure el suc a les petites coses que et fan feliç: el menjar que et ve de gust, la passejada amb el gos, una sortida amb bicicleta o una migdiada ben aprofitada. Qualsevol excusa és bona per veure't gaudir com un nen amb sabates noves. Per sort, en això l'edat no t'ha canviat gens.  Sí que se t'ha moderat aquella impulsivitat que de jove de vegades t'empenyia. L'has canalitzat fent esport i dedicant-te als teus.

Que la vida no és sempre de color de rosa  ho saps tu com qualsevol altre, però, si fas balanç, potsestar ben satisfet del que has aconseguit en aquest camí: entre altres coses, una família que t'estima per sobre de totes les coses i un lloc al cor de molta gent que destaca de tu l'esperit servicial i la bondat...
Que ets sensible i patidor, també és un fet: els peixos, encara que a vegades no ho sembli, som així. I a vegades patim i fem patir. Però saps fer-te estimar.

PER MOLTS ANYS, cunyat!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?