A vegades escric, ja ho sabeu. Però sovint em guardo per a mi textos que ni tan sols acaben de prendre forma física. No és res d'extraordinari, em direu, si, com jo, esteu d'acord que pensar és, també, una manera d'escriure. Sobretot quan fem l'esforç de posar cert ordre a les disquisicions que ens assalten, de vegades obsesivament, de manera invasiva o, fins i tot, hostil. Ja se sap: no som ningú per impedir que ens assaltin pensaments d'índole diversa i intencions poc o molt ocultes... La ment és indòmita per naturalesa i el flux de les idees que hi discorren fa de mal collar. Algunes vegades, aquesta evidència pot tenir efecte balsàmic: però altres vegades pot fer difícil sortir del pou i fer veure més negra la grisor o tapar les escletxes per on es podria escolar una mica de claror. En moments d'aquests hi ha gent que escriu, buscant l'efecte catàrtic de les paraules que surten de ben endins. No cal que aquests exercicis d'expressió, diguem-ne, terapèutics, parlin de veritats absolutes, que els que escriuen es despullin de manera impúdica, que revelin obsessions, dubtes o sofrences veres. I aquesta és una de les meravelles de les diferents formes d'expressió artística que més em fascina: la capacitat de dir sense dir, la de no dir el que es diu; la impossibilitat de posar fronteres absolutes entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la versemblança, entre la veracitat i la falsedat... Perquè, en definitiva, ningú no pot escapar del pòsit de l'experiència, de les herències rebudes, dels fets realment viscuts o d'aquells recreats, somniats, sentits...
Per a escriure no calen sinó paraules. Paraules que prenen forma sobre el paper o a la pantalla o que només tenen vida, efímera, en el pensament. Mots que s'enllacen per a explicar històries intranscendents o amb efectes secundaris. Relats que són o relats que haurien pogut ser més enllà de l'esbós. Apunts de vida i de somnis.
A vegades escric per trobar les paraules; per posar ordre al dolor d'un comiat, per donar les gràcies, per dir com m'estimo a algú, o per poder recrear moments... Tant se val si és útil o no: escric, sobretot, per dir-me coses, per dialogar amb mi mateixa, per sentir la meva pròpia veu.
I, de vegades, els meus textos arriben a mans o oïdes d'algú. I el meu monòleg esdevé un diàleg. Voilà! S'accepten suggeriments...
Jamie Cullum, What a Difference A Day Made
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada