Parèntesi

Els caps de setmana són per reposar. Diuen. I ens ho volem creure. Perquè ho necessitem. Però sense que calgui fer cap esforç per llegir la lletra petita, de seguida descobrim que la major part de les vegades els dissabtes i diumenges només ens serveixen per arribar a dilluns exhausts de tanta activitat.  Tant que ansiàvem acabar d'arribar a divendres!
Acumulem les feines de casa que no hem pogut atendre els feiners; mirem de posar ordre al rebost i als armaris; ataquem aquelles compres pendents que hem d'acabar fent dissabte a la tarda entre cops de colze a les botigues plenes a vessar; vivim i patim els partits de futbol, de bàsquet o de volei dels fills -que ens fan sortir de casa, compartir i gaudir vivències amb altres famílies-; vivim/patim alguna celebració d'aniversari sortida de trascantó; mirem de no fer un lleig a algun àpat familiar i ens busquem entreteniments per si no en fem prou amb tot plegat. I sobrevivim amb prou energies per embarcar-nos al dilluns com si no hagués passat res. Desconnectar no vol dir quedar aturat: els caps de setmana no són un stand by, sinó un parèntesi necessari.

Però no em digueu que no us heu hagut de sentir a dir mai, per part d'algun desaprensiu que no té el goig de ser pare o mare de família: "Massa poc! Per què et complicaves la vida!". Jo no puc endevinar quina resposta teniu a punt per a aquests casos. Potser l'insensat que us ho ha abocat només volia provocar o fer una gràcia, sense calibrar els efectes secundaris d'una tal gosadia. Però us ben asseguro que jo ho tinc claríssim: tenir fills ens complica l'existència, òbviament. L'engranatge que hem de fer funcionar i les elements que cal quadrar en fan una tasca complexa. Difícil? No necessàriament. Però tot acaba tenint un sentit. Tenir família és això, perquè som pares i mares a temps complet. I no s'admeten vacances, permisos o dimissions. Anem més cansats, potser, però, de fet, l'únic canvi realment significatiu és que la nostra vida gira entorn de les activitats del fills i que la nostra agenda acaba sent sovint subsidiària de la seva. L'índex d'activitat i les hores de repòs no tenen, de fet, gaire res a veure amb el fet de tenir o no tenir fills. Fal·làcies.

Que em costi d'imaginar un cap de setmana sense agenda no vol dir que no pugui envejar el plaer d'un diumenge ociós, de deixar el despertador castigat de cara a la paret, d'una tarda de sofà, de fer els sudokus del diari o barallar-me amb els encreuats mentre esmorzo asseguda (!) a taula, del dolce far niente reparador. I per això, per atapeïda que sigui l'agenda, em procuro sempre algun instant per anar a ralentí i deixar de banda el rellotge...
Aquest que acabem de passar ha estat un altre cap de setmana típic: dissabte vam fer dissabte, comme il faut; i ens vam afanyar a dinar per ser a lloc a l'hora: tots convocats a les tres en un partit fora de casa. Vam aguantar el xàfec i els gols en contra i vam fer el camí de tornada enmig de la calamarsada. A casa hi havia prou feina per fer per no avorrir-nos.
I diumenge vam mandrejar una mica abans de tornar a accelerar el cronòmetre per a entaular-nos en una d'aquelles trobades familiars que vivim per endavant amb una barreja d'il·lusió i mandra.
M'estalvio els detalls més quotidians. Qui va dir que els diumenges eren per descansar?
El resultat final és que hem tornat a superar la prova i ja tenim el dilluns mig paït. I demà serà un altre dia.

Coldplay,  Hymn For The Weekend  (Live at The BRIT Awards 2016)