29 de març de 2017

Síndrome d'abstinència


Diuen que hi ha situacions, substàncies, persones, que ens acaben causant dependència i de les quals no podem prescindir encara que, poc o molt, siguin tòxiques. Elements que ens enganxen, que ens estimulen, que ens arriben a obsessionar... malgrat que ens puguin, en menor o major mesura, arribar a fer mal. Però ens  calen.
Potser això és el que me passa amb el meu cafè matinal. De fet, no m'acabo de despertar del tot fins que no arribo a la cuina i engego la cafetera, gairebé a les palpentes, perquè comenci a moldre el primer cafè del dia, el que em desvetlla les fosses nasals i em retorna al món dels vius.  Només després del ritual de la mòlta i del degoteig començo a ser jo... i m'acabo de posar a lloc quan escuro el darrer glop de la primera tassa. De fet, els meus herois són aquells detectius nòrdics que no són ningú sense beure cafè a cada passa que fan. Jo no necessito immergir-m'hi per poder pensar, però un dia sense cafè és un dia amb mal de cap persistent. Per això m'estalvio el mal tràngol i no em resisteixo mai al meu cafetó, sol, per decomptat. Bé: de tant en tant, acompanyat... per una altra tassa! Segur que hi ha vicis pitjors.

Em deu passar una mica el mateix amb la meva feina: ara que he retornat a les aules, m'adono de fins a quin punt les he trobat a faltar els mesos que n'he estat apartada. Què hi puc fer: la del docent és una feina absorbent i un punt tòxica... una muntanya russa plena d'emocions constants i amb més reptes dels que som capaços d'assumir. Té llums i ombres, òbviament. T'obliga a enfrontar-te amb el fracàs més sovint del que voldries, però et recorda tothora que els petits avenços són, sovint, els més importants. El microcosmos de les aules no et permet viure d'esquena al món que t'envolta. I és això, justament, el que et dona l'oportunitat d'aprendre més cada dia.. Bé: de fet, això i les vivències compartides amb els col·legues, amb qui, a part de fer teràpia conjunta, també embastem projectes, superem febleses i construïm quimeres.

De les persones que ens atrapen de manera poc o molt tòxica, avui no en parlaré.

Franz Listz, Somni d'amor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?