Aquests dies darrerencs d'hivern la fresca matinera s'assuaveix, les hores de llum s'estiregassen i ens fa l'efecte que les obligacions se'ns estireganyen perquè ens comencen a anar balderes, frisosos de prendre el carrer. A vegades fins ens requen les pàgines llegides, perquè ens resten temps per contemplar la natura en eclosió. Quan els capricis meteorològics de tics adolescents de la primavera incipient ens ho permeten, sovint fugim dels espais tancats com esperitats. Carpe diem!
Però alguns tossuts perseverem en el vici de la lectura. Perquè, de fet, a cobert o a la serena, en qualsevol lloc hi ha espai per a acometre quatre ratlles o per enfonsar-se en el mar de les pàgines escrites. Un recer on resguardar-se, un pont per travessar a altres ribes o el passaport per arribar més enllà. Una manera de viure, reviure, conviure...
I justament aquests dies he emprès la lectura a petits glops de La mort i la primavera. La
Rodoreda més negra en una obra tenebrosa i lírica, plena de símbols. I
també trobo instants per escoltar el darrer Léonard Cohen mentre els
cels d'aquest meu Empordà em tenyeixen les retines de promeses i
miratges en els clarosbscurs del viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada