NI-NI?

Fa uns anys es parlava de la generació X; també hi va haver els JASP; ara insistim tossudament en el pes aclaparador dels NI-NI. Ja se sap que les generalitzacions són sempre simplistes i injustes: avui dia també hi ha -malgrat tot-  un gran planter de joves amb ganes d'aprendre i sentit de la responsabilitat; nois i noies capaços i amb voluntat; joves molt més preparats en molts aspectes que els de la meva generació, per posar només un exemple. Què falla, doncs? Hi ha més mitjans i possibilitats, objectivament, que fa trenta anys; les noves tecnologies posen a l'abast dels joves recursos i informació a cabassos; en molts aspectes demostren tenir tantes o més capacitats potencials que els pares. No saben les mateixes coses que nosaltres, però probablement en saben més. Els seus interessos i necessitats no coincideixen amb els nostres, cal assumir-ho. Però el drama -si se'm permet dir-ho així- és que no som capaços, probablement, de transmetre'ls il·lusió. Parlem de manca d'esperit d'esforç, de la infravaloració de la idea de sacrifici, de la pèrdua dels valors necessaris per progressar. Tenir capacitats i recursos no garanteix res.  Sense una bona educació emocional,  sobreprotegint els nostres fills, els fem terriblement febles i ineptes. Però totes les masses piquen: potser també els fem febles a còpia d'anar-los insistint que en aquest món on els ha tocat viure tenen poques esperances de progressar: "Prepareu-vos bé, estudieu, treballeu, sacrifiqueu-vos i, amb molta, molta sort, potser arribareu a guanyar-vos la vida (probablement lluny de casa vostra)". El missatge no és gaire encoratjador, no? Potser hauríem de veure com comuniquem el missatge per tal d'evitar fer-los caure en l'abúlia i el tansemenfotisme. Carpe diem?  Sí, però amb amplitud de mires: tots necessitem tenir horitzons on encaminar-nos i esperances. És ben fàcil d'entendre.

"A quién le importa"