27 de gener de 2015

Auschwitz i la memòria

 
M. Àngels Anglada va escriure El violí d'Auschwitz per deixar testimoni d'un horror inexplicable (com també faria amb els armenis a El quadern d'Aram). D'una manera exquisida, com només ella ho sabia explicar, ens endinsà en un món incomprensible. La lectura d'aquesta novel·la ha ajudat molts adolescents i adults a commoure's amb una realitat que els sembla massa aliena, quan en realitat no ho és.
Després d'escriure la seva obra, Anglada va conèixer Jacques Stroumsa, el violonista d'Auschwitz, un home valent disposat a explicar on fos, amb una calma i serenitat colpidores, el seu testimoni de supervivent de l'holocaust. Anglada no es va inspirar en ell: no el coneixia, però els seus camins es van acabar creuant després d'escriure la novel·la i va tenir l'oportunitat de dur-nos el testimoni del veritable violinista d'Auschwitz a casa nostra. 

Vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo i, sabeu que encara se'm posa la pell de gallina quan recordo el silenci estremit i la respiració continguda dels que vam poder conèixer el testimoni d'Stroumsa a la Biblioteca del Casino Menestral Figuerenc? Una veu feble, una memòria forta, una serenitat impactant... Uff! M'estremeixo encara. Aquella sessió d'Atenea ve ser històrica. Un testimoni tan colpidor que es fa impossible reproduir-ne la intensitat i l'emoció. 

Va ser anys més tard que vaig llegir Le  grand voyage, el relat autobiogràfic de Jorge Semprún.  Frappant. Dir que és colpidor es queda curt: com es pot sobreviure a tant d'horror?

Són molt altres els testimonis literaris (i cinematogràfics), tant se val si reals o de ficció, que m'han ajudat (ens han ajudat) a prendre consciència de l'holocaust. Es fa difícil triar-los, però n'he dit dos que tinc molt presents, que em cremen encara. 

Gràcies als que ens ajuden a tenir memòria. Jo recordo especialment en Toni Ventura, el meu professor d'història a l'institut (ja fa uns quants anys!). Ell va tenir la culpa que em passés un estiu llegint textos sobre el judici de Nuremberg... Gràcies també a en Toni Garcia, company a l'INS Olivar Gran, pel seu afany per mantenir la memòria entre les noves generacions. Que tingueu molta sort en la presentació del magnífic projecte "Les maletes de l'exili".
No perdem, si us plau, la memòria!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?