Tramuntanada

Sóc empordanesa i, és clar, tinc una relació prou cordial amb la tramuntana; és a dir: no tan sols la
tolero, sinó que, de tant en tant, fins i tot l'enyoro.  Els empordanesos nouvinguts o la gent de pas segur que no combreguen ni poc ni molt amb aquesta fília nostrada per un vent tan emprenyador. Però prou que els agrada gaudir dels cels nets i dels horitzons oberts que ens regala!

Ser empordanesa, però, no m'immunitza del tot: també hi ha dies que el vent em supera i que en tinc prou. Aquest hivern li ha donat per bufar. I, tant tant bufa, que la hiperactivitat i la clarividència que sovint em dóna la tramuntaneta, algun moment em curtcircuita i en lloc de carregar-me les piles me les satura. I em vénen ganes fins de canviar el nom a aquest bloc.

Avui és un d'aquests dies que m'hi barallo: el cap em vol esclatar en bocinets i em demana desconnexió. Però toca conviure-hi de la millor manera possible. Fer les classes del dia sense deixar-hi la pell i intentant treure'n (i que en treguin) algun profit. Corregir alguna cosa, omplir algun informe més, apagar algun foc incipient. I després de tot, anar cap a casa i continuar la jornada. Fer de mare i de mestressa de casa encara. 

I tenir temps per veure que, més enllà de les aules, allà a Madrid, també n'hi ha que es distreuen jugant en lloc d'estar per la feina (com els adolescents desmotivats). Ja se sap: hi ha discursos soporífers i faltats de to. I d'altres que no s'aguanten ni amb vestit de fallera. Aquesta immersió nostra suposadament tan perniciosa, hauria anat bé a més d'una per tractar amb dignitat la seva suposada llengua materna, oi?
 I, després de tot, veure que aquí, ben a prop de casa, n'hi ha que surten a buscar la carta de navegar, amb vent o sense.

Sembla que ja bufa menys. Tant se val. Demà serà un altre dia. Per avui jo desconnecto.