Filoloquè?

Sóc filòloga. Per bé i per mal. Perquè tinc un títol universitari que ho ve a dir i perquè temps abans així ho vaig decidir. Bé, de fet, només recordo que algun dia, sent adolescent, em va empènyer la necessitat imperiosa de viure entre paraules, de deixar-me endur per les lletres, d'indagar entre els mots, de resseguir la història de la llengua que m'estimo... Podria haver satisfet aquest cuquet resolent mots encreuats (de fet, encara recordo les definicions de Tísner a Serra d'Or), llegint més i més o  intentant escriure poemes (una afició agosarada només permesa en la joventut descerebrada). El cas és que el refugi que em permetien els llibres i les parets acollidores de les biblioteques que vaig descobrir quan estudiava batxillerat (malgrat els grunys d'alguna bibliotecària poc empàtica) em van anar conduint cap a les lletres... I l'única vacil·lació que recordo un cop decidit el camí a seguir va ser si agafava la cruïlla de la filologia clàssica o si m'endinsava definitivament en la catalana, però sense tancar mai les portes a gaudir dels autors llatins que vaig descobrir a l'institut.
I encara ara gaudeixo de i amb els mots; amb els vells i els novells, tant se val!

Probablement aleshores no sabia massa què volia dir emprendre aquesta aventura per la filologia. Però les aventures ja ho tenen, això...
Vaig tenir companys de facultat que de cap manera pensaven dedicar-se a la docència (molts, però, hi han acabat anant a raure!). Somniaven ser editors, traductors, novel·listes, poetes o rates de biblioteca. Gaudien del camí, sense pensar què hi hauria al final del recorregut. A mi no em preocupava gaire aquest aspecte perquè l'ensenyament era un horitzó que sempre vaig tenir ben present. Tenir un pare mestre per vocació i participar des de ben petita en les converses amb els seus col·legues no va ser prou vacuna per evitar que em dediqués a l'ensenyament...encara que ja sabia prou que no m'hi faria rica, si més no en un sentit material.

Així que, amb algunes experiències en altres camps -i el parèntesi actual que aprofito per agafar arrencada- em dedico professionalment a la docència. Per vocació i perquè la vida m'hi ha dut. I miro d'ensenyar, quan es deixen, llengua i literatura a adolescents, sovint apàtics, de vegades indòmits, poc apassionats per natura davant dels meus esforços. De fet, quan es fa  de professor, sovint acaben pesant més els valors, els procediments, les actituds... que no pas els continguts estrictes de la matèria que impartim. 

La major part de les hores els del meu gremi ens dediquem a gestionar. Gestionem temps, sentiments, valors, oportunitats... No som experts a gestionar grans pressupostos, però tenim a les nostres mans la responsabilitat enorme de gestionar emocions diverses en una edat en què tot té una dimensió estranya: l'adolescència. Tractar amb joves "a mig fer" i amb famílies de tipologies ben diverses i de complexitats múltiples té aquestes vicissituds i moltes servituds. Tractem amb trossets ben significatius de la realitat que ens envolta. I sense filtres. Fem de mestres, de confessors, de psicòlegs, d'assessors; acompanyem i parem l'espatlla, si cal, i sovint marquem límits que a casa no existeixen o s'han diluït. No és fàcil, no.

Per poder ensenyar ens cal aprendre, per poder aprendre ens cal estar oberts i alerta, per poder mantenir l'esperit alerta ens cal motivació, per trobar la motivació ens calen reptes... Sapere aude! deia Kant. Gran lema! Ensenyar és gaudir. Ensenyar és aprendre. I sempre, sempre, hi ha coses a aprendre i coses a ensenyar. Ningú no és del tot impermeable.

Els del meu ram estem acostumats a haver d'adaptar-nos constantment als canvis: normatius, curriculars, tecnològics, socials... però sovint ens agafen a contrapeu i de vegades hi perdem l'equilibri. I la pressió  afegida  que suposa una feina degradada i poc reconeguda en el context actual no ens ho posa fàcil. Han passat dècades des que els mestres i professors eren mereixedors de consideració i respecte i l'autoritat era inherent al càrrec. Obviament no cal idealitzar èpoques passades, perquè quan els mestres eren senyors els problemes eren uns altres, però reivindicar el reconeixement del paper dels docents és de justícia.