2 d’abril del 2025

Grisor

Avui he llegit paraules grises en un llibre trist sota un cel de plom. La novel·la que tinc a les mans és plena de personatges infeliços amb vides arrossegades en barris marginals. Un trencadís fet de persones diverses que somnien futurs imperfectes més enllà de presents condicionals. Tanmateix, no se m'ha endut l'abatiment: he llegit entre línies la llum en els seus ulls eixuts i he mesurat la il·lusió en cada petita gesta. Sumen dies viscuts i reptes superats. Avui m'he fet còmplice silenciosa i amatent d'aquests personatges de ficció que viuen amb plenitud mentre altres de reals, molt més afortunats que ells, es limiten a sobreviure indolentment o a malviure enfangats en el corc de la queixa permanent.

Avui he tornat a sentir que si la vida fa mal, els somnis poden ajudar a esmorteir el dolor. Potser encara és massa d'hora per saber si els somnis esdevenen malsons en envellir. Tant se val. Ara com ara el que compta és que, a la vida, les presències intangibles i les amistats intermitents també ens omplen i ens acompanyen. I que tots els capítols compten en el recompte final de les pàgines viscudes. 

Mercedes Sosa i Joan Baez, "Gracias a la vida"

26 de març del 2025

Enyorança

Trobar a faltar l'alè de l'aire que expires i dubtar si en algun espai remot encara saps qui soc. Entrebancar-me en dir el teu nom perquè ja no estic prou segur de si realment sona com jo el vull imaginar. Evocar un somriure que potser mai no ha arribat a esbós. Sentir sedosa una veu que en realitat sona aspra...

I així, reclòs en la salmòdia inesgotable de l'enyor que pesa com el plom, t'imagino cada dia i cada nit. 

I se'm fan llargs els silencis quan estic sol. Perquè sé prou bé que, en algun lloc fora de mi, tu no en saps res, del meu turment. I quan no puc més recordo nítidament les paraules que em vas deixar anar un dia, enmig d'una conversa banal i dolorosament neutra: "Es pot enyorar el que mai no has tingut?" 

Es pot. Es pot sagnar sense ferides, plorar sense llàgrimes i enyorar malgrat tenir ben a prop. Perquè la distància sempre fa de mal mesurar. Com el dolor... i com l'enyor.


9 de novembre del 2024

9 de novembre: a tu, que fas anys i no ho saps.

Avui, nou de novembre, fas anys, pare. Sumes un any més, i no ho saps perquè vius en aquest retir forçós entre el ser i el no ser que s'ha convertit en el teu món. Amb prou feines hem pogut compartir uns somriures fugaços i murris i hem jugat a tocar-nos el nas, com quan era petita. I se m'ha esquinçat una mica el cor, perquè sento que hi ha moltes coses que voldria explicar-te, però que faig tard. 

Com en cada visita, has llepat amb deler un parell de caramelets que t'ha dut la mare: sempre has estat llaminer. I t'has begut la llet amb cacau mentre ens explicaves les teves històries sense fil i nosaltres intentàvem trobar algun sentit a l'absurd. T'has fixat una vegada més en el rellotge que duu la mare al canell, aquest rellotge que sovint ja no saps anomenar, però que sembla un passaport fugaç al teu passat ara emboirat. I t'hem desitjat per molts anys mentre tornaves a endinsar-te en la lectura mecànica dels titulars d'una revista que ja no entens...

Per molts anys, pare!

11 d’octubre del 2024

Diccionari?

Probablement soc una mica torracollons. perquè no callo i perquè a certa edat ja tens la potestat de decidir que certes coses et patinen: sobretot la necessitat imperiosa de quedar bé. Tanmateix, crec que encara soc prou diplomàtica i conciliadora. Si no és així, ja em disculparan els eventuals damnificats. 

Dit això, no puc deixar de manifestar la meva estupefacció davant de certs docents de llengua catalana que insinuen que es deixi usar el diccionari a l'alumnat que s'examini a les PAU. Ja sabem que la salut de la nostra llengua està més aviat compromesa, però potser no cal encara que li donem el mateix tractament que a les llengües mortes. Que a Llatí o Grec es permeti als estudiants usar el diccionari té un sentit, però que en els exàmens de les llengües vehiculars (i més tenint en compte que l'obtenció del graduat d'ESO amb el català aprovat els atorga d'ofici el reconeixement del nivell C1) es plantegi això em sembla gairebé insultant. Estem d'acord que "regalar" nivells de suficiència a l'ESO no fa cap bé a ningú, i que és una mesura absolutament discutible i de cara a la galeria. I que no és pas així, ni regalant títols, ni aplicant la llei del mínim esforç -en forma de diccionari- com aconseguirem prestigiar la nostra llengua i incentivar-ne el coneixement (i el gaudi!). Aquest derrotisme no ens ajuda gens! Per què no mirem tots plegats d'encomanar una mica d'alegria, positivisme, confiança i esperança?  No estic dient amb això que no haguem de fer front a la realitat i encarar-la; no es tracta d'amagar el cap sota l'ala o de fer com si sentíssim ploure. Ens cal explicar als nostres alumnes la realitat tal com és, però encoratjant-los. I no ho aconseguirem si som uns ploramiques derrotistes que ja ho donem tot per perdut. Més val que donem als joves eines... i exemple! Que no els creieu capaços de llegir, escriure i parlar en català, potser?