1 de novembre. Cor descosit

1 de novembre. Tots Sants. 

M'adono que els darrers dies he recordat de manera recurrent un missatge de WhatsApp de fa uns set anys:  "No ho saps, oi?" I l'esgarrifança al cos perquè la intuïció és prou llesta per saber que una pregunta així, de cop, un dia a quarts d'onze de la nit, deixada anar amb una barreja de por i de recança per una amiga de la infància amb qui la vida adulta ens havia dut a un contacte intermitent, només podia precedir l'anunci d'una desgràcia. El cor glaçat. Una persona en la plenitud de la vida estava exhalant el seu darrer alè a un hospital perquè no havia pogut suportar la vida i havia dit prou. I, de cop, ella i jo, que tant havíem compartit en la nostra infància amb aquell noi sensible i bell en tants sentits, ens en feiem creus que pogués ser cert que estiguéssim esperant que acabés la seva agonia per acomiadar-nos-en. Com sol passar, ningú recordava que hagués donat indicis del que acabaria passant. Ningú tenia respostes per a aquella tragèdia desconcertant: ni família, ni amics, ni companys de feina... Ningú era capaç d'entendre el que de cap manera racional es pot entendre. Hi he pensat moltes vegades. I sempre acabo arribant a la conclusió que, simplement, era una persona sensible a qui, malgrat tenir els ingredients per poder ser feliç, la vida, probablement, li havia fet sempre mal. 

I d'aquest record cruel, en ve un altre: perquè l'amiga que em va avisar i amb qui vam compartir dol en el funeral (com sent nenes tantes vegades havíem compartit jocs, rialles i confidències, ara a casa d'ella, ara a cas d'ell -que vivia al carrer de darrere-) tampoc no hi és. Un altre adéu dolorós i prematur. Ara per una malaltia cruel. Qui ho havia de dir! I m'adono que, d'aquell triangle, només quedo jo, que continuo recordant els nostres somriures i llàgrimes d'infància pels carrers de la urbanització de Roses on ells vivien o pel pati de l'escola que vam estrenar. Però ara ho faig amb el cor descosit... la vida i la mort: tan lluny i tan a prop!

Lluís Llach, "Un núvol blanc"

20 d'agost...Trobar-se

Avui, que entremaliadament i a batzegades es van escolant els núvols lleugers sobre aquests carrers assedegats, em retrobo amb el delit d'escriure. S'han dissipat la calitja i l'emboirament que acompanyen els sentits els dies ardents d'agost.

Sec serenament a la fresca de mitja tarda, feliç de no suar i d'haver-me pogut desprendre d'una lassitud no desitjada que m'ha acompanyat els darrers dies. Encara queden dies de vacances, però aquest parèntesi que convida a fer balanç mentre agafem aire per emprendre un nou curs i molts reptes, ajuda a calibrar. I no descobreixo res de nou en les setmanes passades, més enllà del gaudi de les petites coses enmig del petit desordre que disfressa les rutines de l'estiu. Fins ara he tingut temps per deixar-me endur per lectures diverses que m'han ensenyat, com sempre, coses noves. També he gaudit d'àpats a la fresca, d'instants amb la família. I he caminat, a estones sola, a estones acompanyada, milers de passes per l'entorn, en rutes conegudes o descobrint camins que ja hi eren però que no havia trepitjat mai. He tastat gustos nous i n'he recuperat de coneguts. M'he retrobat amb vells companys i he fet noves i valuoses coneixences. I espero tenir temps encara per a acumular més passos i per fer lloc a les cites pendents

En resum: sense marxar lluny de casa, he tingut la certesa d'haver estat capaç d'allunyar-me prou de tot per tornar a a trobar-me.

Podria ser un dia més...

 

Avui, 10 de juliol, podria ser un dia més, tan important com qualsevol dels milers de dies que l’han precedit en la teva vida i que t’han dut a ser on ets i a ser qui ets ara.

Avui treballaràs, compartiràs moments -físics o virtuals- amb família i amics, riuràs i viuràs intensament, com sempre, cada una de les vicissituds que el dia et depari. Tindràs instants de nostàlgia, de gratitud, de mandra o, fins i tot, d’enuig. Xerraràs, poc o molt, quan et vingui de gust i ens faràs, com sempre, companyia.

Serà un dia més, sí, però no serà un dia qualsevol. Perquè fa just divuit anys que vas obrir els ulls a aquest món. I estrenes un estatus que podràs gaudir a l’hora que t’estrenaràs com a universitària i que començaràs un vida més autònoma a l’Autònoma. I això vol dir que no sentirem repicar tan a prop l’esquellerinc de casa. Tant se val: ens toca deixar-te anar, amb la satisfacció, tanmateix, que tens la lliçó ben apresa, que saps viure la vida, assumir responsabilitats, tenir metes i lluitar per aconseguir-les, estimar i compartir...

Per això estem tan joiosos de veure’t culminar aquest any intens, ple de reptes i de canvis, i que ho facis deixant petjada: estudiant brillant, ferma, sociable, responsable, sensible... digna continuadora dels passos del teu germà Roger, a qui tan admires! I sempre envoltada d’amics i companys que et respecten i t’estimen tant com tu a ells. Què més podem demanar com a pares?

Carpe diem, filla meva! Continua així i no oblidis el que deia Kant, que, si bé no deu ser pas el teu filòsof favorit, sí que té un lema que has fet ben teu: Sapere aude!

Per molts anys, Jana!

Coldplay, "Viva la vida"

Vint-i-tres

Ara sí: vint-i-tres estius. Amb tots els aprenentatges, dubtes -essencials per créixer- i certeses innegables que has anat adquirint en aquests anys. Un camí que has anat fent amb pas ferm, sense estridències i que t’ha dut a ser el noi ferm queets ara, dedicat a la teva feina, als teus amics de sempre i als que has anat adquirint, a la teva noia, a la teva germana, a la família. Vint-i-tres anys exercint d’empordanès ben arrelat, cofoi de ser d’on ets, però obert també a altres horitzons.

I m’agrada veure com et vas fent el teu lloc, i et vas forjant professionalment mentre vas aprenent a fer més i millor, a ser més independent, a fer-te valer. Com m’agrada, també, reconèixer en el teu posat a vegades dur i indiferent, la immensa sensibilitat del teu cor.

Espero que aquest any que estrenes t’acabi de donar ales i t’afermi en el camí que has emprès. Ja saps que has estat, ets i seràs sempre un far per a la teva germana, que t’adora i que és com és també gràcies a tu.

Per molts anys, Roger!

Retalls de juny

 

Saps que arrossegues la recança

de tants mots perduts sense dir

i carregues culpes fal·laces

en la lletania sense fi

de la teva vida covarda.

Saps que et corsequen els neguits

per por, potser, de patir massa...

i et negues qualsevol delit

mentre la vida, sens mudança,

no s’atura ni per descuit.

__________________________________________________________________________

Soc tota ales de papallona

presa en una certesa ingràvida

que es desfà en l’intent d’aferrar-te.

I em sé l’ànima descosida

mig perduda en l’esclat del blau

quan, callat, només em dediques

esguards vacus de vidre mat.

I em torno petita, petita

i friso per poder no ser

com fum fos en la boira esquiva

o plugim sobre l’oceà.

__________________________________________________________________________

Perquè ja tinc una edat, o dues, calladament reprenc els passos extraviats dels somnis que se m’enduien quan encara em creia capaç d’encalçar quimeres d’adolescent.

Què hi fa si els murs són alts o els camins abruptes? Què hi fa si no soc prou àgil o si duc els peus descalços? Jo vinc de tornada del camí dels què diran i volo amb les ales que no tinc cap a un cel sense sostre on em gronxo desvergonyida damunt dels núvols ingràvids de l’impossible.