Estem en un moment de canvis indefugibles: canvi d’any, canvi de propòsits -si és que no ens valen els mateixos vells propòsits que cada any deixem aparcats-, canvi de govern, canvi de rumb... Uns ens acompanyen anualment; altres, ens els duen les urnes cada quatre anys. I justament aquests són els que em fan pensar.
I sabeu què penso? Que, tal com estan les coses, jo també m'hauré de renovar, repensar, replantejar, resituar i refer... i sense reposar! Però, no ens enganyem, em fa massa mandra tot plegat. Més que res, perquè m’hi perdo.
A veure qui m’explica, sinó, que renovar-se sigui posar al davant -interinament, això sí- la cara d’un presidenciable de fa dotze anys! No dubto de la seva vàlua i eficàcia; segur que és la millor de les estratègies, però innovador no és... O qui m’aclareix per què la culpa que a alguns no els votin la tenen, suposadament, els que ja no hi són -aquells que la deuen fer per les terres de Tarragona, rient, imagino, sorneguerament per sota el nas!-. O que els qui hagin provocat el desconcert siguin els que s’han “emancipat”! Divideix i venceràs...! Entre aquests, amb tots els respectes, també hi ha una bona colla d’il·luminats que fan volar coloms perquè algun dia van creure que decidien alguna cosa... És clar que arreu hi ha gent que pensa, gent que treballa, gent que es respecta i gent amb sentit comú. A veure si entre tots refem aquest desgavell i trobem el camí... cap a l’esquerra!
I, mentrestant, a veure si, com diu la saviesa popular, aconseguim que el llegir no ens faci perdre l’escriure! Que de feina per fer n’hi ha, i no pas poca, també a casa nostra...
Anem a pams: encara no hem passat un “torneig” electoral d’efectes devastadors per a més d’un, que ja hem de témer una nova batalla, ara als municipis. Són, prou ho sabem, amps de batalla ben diferents, però alguna cosa comparteixen Aquell, que ens afecta a tots, mal que ens pesi, ha tingut, té i tindrà efectes directes i desafectes col·laterals. L’altra, la que està per venir, hauria de tenir-ne, si volem progressar i sortir del gris. I aquí, més que enlloc, jo crec que en qui hem de confiar és en les persones, en la gent que fa i viu la ciutat cada dia. Les sigles, sincerament, em diuen poc. Mireu: alguns ja sabeu que jo tinc el mal vici de pensar de tant en tant. I el que em passa pel cap ara és la mena de líder que vull per a tirar endavant la ciutat on visc. De fet, seré franca, no crec gaire en els líders si no són capaços de delegar, de compartir, de dialogar de veritat i d’anar més enllà de les paraules... No vull gent que enlluerni: l’excés d’ “i·luminació”, lluny de mostrar-nos el camí, ens pot fer uns “il·luminats”! Cal que tothom se centri en el que toca, que s’imposi el sentit comú, i que es dediquin a la ciutat els esforços i l’afecte que necessita, pobreta, que prou s’ho val! Pot ser un bon propòsit per començar l’any, no?
Ah! Decididament, jo m’estimo més algú efectiu que no pas algú que només faci efecte...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada