Mare meva, quin desgavell! Us n’adoneu que d’un temps ençà entre viatges a Ítaca, amenaces de xocs de trens, lluites per liderar (o per desligitimar -segons toqui-) qualsevol “-isme” que se’ns posi per davant o per buscar eslògans efectistes, uns i altres s’obliden de nosaltres, els pobres “mortals”? Sí: els ciutadans que fem la viu-viu retallats, denigrats, diluïts i, si pot ser, conformats amb la que ens cau a sobre! Perquè ens venen la moto que és el que toca i que no acceptar-ho és ser insolidaris i males persones! Però mentre ens empassem tots els gripaus d’aquests discursos demagògics n’hi ha molts que segueixen als llimbs, als seus llimbs de poder, fent projectes faraònics, venent fum, carregant les culpes dels errors sempre als altres i fent-nos sentir petits, petits, petits..., cada cop més propensos a la desafecció i desmoralitzats. Però, ep! Qui són els que no tenen moral?
Fins i tot per construir quimeres cal posar fonaments sòlids. Com podem pretendre construir un país si en el trajecte ens anem carregant totes les possibilitats d’una bona part de la societat que l’ha de conformar? La classe mitjana, els treballadors que suem la camisa estem disposats al sacrifici, sí, però no al suïcidi. És possible ofegar-nos més? Cal que es compti amb nosaltres; calen polítiques socials, cal assegurar el respecte per les persones, la solidaritat ben entesa, la igualtat d’oportunitats... i eradicar la cultura del subsidi, o l’omplir-se la boca d’una “excel·lència” exclusiva i elitista.
A veure si ho entenen aquests senyors de dretes que ens governen. Aquí i allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada