Després de mesos de previsions,
prediccions i premonicions diverses semblava que els ciutadans de carrer
podríem descansar un temporadeta de les metàfores de campanya. Però no…. Hauria
estat massa senzill! Els “futuròlegs” tenien el punt de mira desenfocat; els
que van decidir, ara sí, remar cap a la seva Ítaca han descobert que la barca
no era prou forta i que el camí era pla més llarg; els que abans d’ahir anaven
a contrapeu no acaben de trobar el pas… Però, com sempre, també hi ha hagut qui,
sense moure gaire fressa, n’ha sabut dir bé. Enhorabona. Però no ens hi
encantem: hi ha massa feina per fer.
És clar que en moments
d’escassetat dol veure malaguanyats els calés invertits en sondejos i enquestes
que només han ajudat a alimentar pseudotertulians de mitjans diversos. O en
cartells, de to panegíric o de mal mirar. I fa de mal pair l’abundància de
titulars enginyosos i més o menys tendenciosos que ens han animat el camí fins
aquí. -“Passin, passin que veuran el piset…”- Però amb prou feines ens en
deixen entrellucar l’entrada. Maniobra de distracció superada, encara que, molt
em temo, amb conseqüències indesitjables per a alguns dels seus grans
orquestradors: més tard o més d’hora també se’ls acaba veient el llautó. Alerta,
doncs, que la gent s’ha abocat al carrer per votar com feia anys que no es veia!
I ja tornem a ser a cap de carrer.
Encara que no pas allà mateix on érem, ni on molts dels que barrinaven pensaven
que seríem avui. Probablement no estem ni millor ni pitjor; continuem amb els
mateixos problemes que ahir encara per resoldre: la butxaca escurada i l’aixeta
del govern central tancada; una marea groga de suport a un ensenyament públic
denigrat per l’acarnissament amb què el tracten els governants d’aquí i d’allà;
un sistema públic de salut que comença a ser una fal·làcia –trist veure què ha
passat amb l’ABS de l’Escala!-; la inexistència d’unes polítiques que
garanteixin la justícia social, fet que aboca els ciutadans a maratons,
recaptes i altres obres de caritat, lloables, però que no haurien de tenir raó
d’existir.
Enmig de tot plegat fa l’efecte
que, mentre els ciutadans de carrer toquen de peus a terra, afronten la
realitat i saben, en menor o major grau, estar a l’alçada, els governants
continuen volent-nos fer beure pel broc gros. No seria just parlar en termes de
desafecció: la gent es mou, la capacitat de mobilització creix, la solidaritat
és un valor en alça, però hi ha un xoc evident amb un sistema en què el sentit
comú es deixata quan es tracta de posar fre a l’acumulació de càrrecs, de
limitar els anys d’exercici de determinades tasques, d’evitar l’abús de càrrecs
de confiança, de prioritzar on cal gastar el poc que tenim… Fer de la política
un ofici no pot ser mai bo, perquè acaba allunyant el polític de la realitat.
Que les CUP hagin obtingut
representació parlamentària és una clara mostra que hi ha una veu prou forta
que reclama canvis de model. Ara bé, no siguem ingenus: defensar que qui es
decideix a dedicar part del seu temps al servei públic ha de fer-ho a canvi de
res és extremadament demagògic; qui dóna un servei a la societat ha de ser
compensat; això sí: en la mesura justa, amb transparència, amb control, amb
autoexigència.
Diuen que cada casa és un món, si
no en són tres o quatre. Doncs bé: podríem començar tots plegats per fer
endreça a casa nostra i els seus inquilins –més o menys diversos- abans de
voler treure les teranyines de casa dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada