Però sento un dolor intens i una impotència absoluta quan veig el menysteniment que pateix en aquest país l'ensenyament, la ventafocs dels pressupostos. I no em refereixo (només) al fet que els treballadors patim una vegada i una altra congelacions i retallades d'uns sous que ja corren perill de gangrena. Potser no ens cremarem, però la pudor de socarrim ja comença a ser insuportable! I, senyor Mas: maduresa, sí, però vés que no ens podrim tots plegats de tan madurs! Suplim els recursos cada vegada més migrats i remigrats amb dedicació, grans dosis de paciència i (bona) voluntat, però tots tenim límits.
Per acabar de reblar el clau, la perspectiva d'un diàleg de sords amb governants absolutistes que imposen lleis inúTILs i WERTgonyoses no millora gens les expectatives a curt o mitjà termini.
Que no ens mereixem, l'ensenyament en general, la nostra cultura (respectuosa i oberta), i els docents en particular, ni respecte, ni consideració? Tan poc valem? Tan poc?
Tots plegats ens hi juguem molt. Massa.
Malgré tout...
