Vernissos

Posem-hi que visc en una ciutat, X, que fa anys que decau. I no vull dir que no s'hi facin coses, ni s'hi engeguin projectes ni que hi manqui gent entusiasta que la mou i remou des d'àmbits ben diversos. Al contrari. Però potser encara viu massa d'inèrcies, de bones voluntats... i de retalls de premsa.

Posem-hi que és una ciutat decrèpita, de persianes que baixen definitivament, de voreres impracticables i de circulació impossible. Una ciutat d'oportunitats perdudes, de trens que passen de llarg i de castells de sorra que s'enduu la primera tramuntanada que passa, per tímida que sigui. Una ciutat plena de confeti, lluentons i vernís per tapar parets escrostonades i esquerdes que s'eixamplen. I, malgrat l'activitat frenètica que es viu en molts àmbits -cultura, esports, educació, associacions...- l'abisme es va fent gran. Perquè perdem el punt de vista i ens oblidem que la ciutat són les persones. I les persones no viuen de catifes vermelles o de vernissos enlluernadors, sinó que pateixen problemes vulgars i moren de mals prosaics. I volen carrers nets i  sons plàcids, i anar pel carrer sense por. I poder posar un plat a taula. I per a això no calen purpurines ni ostentacions.

Posem-hi que als que tenen gana, els oferim sopa de lluentons i copes daurades. I, és clar, no es moren de gana, però s'empatxen de fum fugisser i de paraules exquisides mentre a tots plegats ens van caient damunt les runes de les parets que no sabem apuntalar.

Posem-hi que aquesta ciutat no és la nostra.

Raimon, "Jo vinc d'un silenci"