A còpia d'intentar ignorar-lo, s'ha anat deixatant el dolor de la teva presència emboirada. A mesura que s'han vestit d'oblits el temps -ara difús- i la memòria, he après a estimar-te d'una altra manera. I a somriure francament cada vegada que tu, que hi ets i no hi ets, em somrius amb picardia sense saber-ne el perquè.
Et faig fotos nítides que disfressen la boira dels teus ulls que fa temps que naufraguen en les aigües calmes de l'onblit. I t'hi fas present amb tots els colors. I sembla que no pugui ser que les nostres converses ja no ens duguin enlloc perquè entre tu i jo nomès hi ha aquest buit que ho omple tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada