Avui fas anys, pare...

9 de novembre, pare. I tu, que hi ets i no hi ets, fas un any més. Encara que, perdut en la boira que ha empresonat la teva memòria, no ho saps. Amb tot, aquest boira fa un temps que és juganera i et bressola en una dolçor que et fa somriure mentre ens dius paraules impossibles amb veu de Mickey Mouse i ens assenyales fotos en els retalls de revista que et fan companyia. Tu no ho saps, pare, però fas anys, encara que la teva rutina d'avui haurà estat com la de qualsvol altre dia, en aquest palauet on vius, envoltat d'altres reis i reines sense tron i lluny del teu Palau d'horitzons amples.

I nosaltres brindem per tu i per tot els que ens has donat. I reivindiquem l'home inquiet que vas ser: el pare i espòs sacrificat i responsable, prou ferm per guiar-nos i prou flexible perquè féssim el nostre propi camí. El qui va viure i es va desviure per la família i pel seu llegat. I brindem també pel mestre vocacional, pel sindicalista convençut, pel polític de carrer, pel ciutadà militant... I perquè tot el que vas aconseguir no quedi en l'oblit, per vergonya dels que potser no t'ho van saber agrair quan tocava.

9 de novembre i no t'he posat cap cançó: fa temps que no et diuen res... Tampoc has rebut cap ram de flors, ni pastissos ni bombons; però has llepat i agraït com un nen llaminer el caramelet que t'ofereix la mare cada diumenge. I m'has picat l'ullet com si tinguéssim un secret. Potser el tenim i no ho sé...

Amb tot, si hagués de posar-te una banda sonora, avui triaria una de les poques cançons que et sentia cantar de petita... Va per tu, pare:

"El Rey", Vicente Fernández