Després de la pluja que ens va abraçar amorosament el Nadal per ajudar-nos a sentir empara en l'aixopluc de casa, han vingut els dies assolellats. I la tebior del sol tímid d'hivern ens ha fet esbatanar totes les finestres -àvids de llum- i, també, alguns records. I perdut enmig d'aquest no-res entre el ser i el no ser hi surts tu, entre les boires que et tenen pres des de fa temps. I ens somrius amb bonhomia, però amb el deix murri, a punt de jugar una altra vegada a picar l'ullet i inventant-te mil i una paraules que, sense dir res, ho diuen tot en aquest punt del teu viatge. A cada estació has anat deixant penyora i el teu equipatge s'ha anat fent més i més lleuger, fins al punt d'evaporar-se. I ara somrius al teu jo que no acabes de reconèixer en les fotos que t'apropo, mentre els teus ulls espurnegen i ens connecten.
No sé si pots ser feliç així, però vull creure que no ets infeliç. Perquè el pòsit de tots els teus anys de sacrifici i lluita és ben present entre nosaltres; segur que estaries ben orgullós del hem fet gràcies a tu i a la mare...
Hi ha tantes coses que voldria exlicar-te! Però em resigno a veure't somriure. I m'empasso, amb llàgrimes a l'ànima, les paraules que tu ja no entens, les felicitacions d'any nou i les fites que m'has ajudat a assolir. Feliç any nou, pare!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada