Carpe diem?

Que a vegades el temps passa, ens traspassa i ens depassa sense que tinguem un instant de serenitat per a poder parar-hi esment és un fet que pot arribar a ser trasbalsador. I, òbviament, a menys que no ens ho agafem amb filosofia, no hi ha manera de poder acabar d'estar mai prou contents: mal si el temps ens corre massa ràpid, mai si se'ns fa de mal passar...

Potser el més assenyat és acceptar que, inevitablement, no podem controlar-lo: la vida és plena d'etapes que se succeeixen sense solució de continuïtat; de situacions que se'ns presenten sense trucar a la porta ni esperar a ser convidades; de llums i d'ombres... I els instants feliços se'ns fan fugaços, i inacabables els malaurats. La meva padrina segurament em diria, amb aquella resignació cristiana que li envejo de vegades, que és llei de vida. Sí: tot passa i tot queda. Per bé i per mal, som el que vivim. I som, doncs, el que patim, el que gaudim, el que sentim i -una mica també- el que somniem.

Per edat, ara estic en un d'aquells moments intensos en què soc una mica al mig de tot, però sense ser el centre de res. El dia a dia em fa tenir l'agenda plena sense ser-ne ben bé mestressa. Però no em sap greu. Només sento que a vegades he de treure una mica el cap per no ofegar-me, per agafar aire i continuar la travessa. Endavant, sempre endavant. I sempre ben acompanyada.

Carpe diem?

Georges Moustaki - Pink Martini,  Ma solitude

No hi soc

A vegades no hi soc del tot. I no vull dir que no hi sigui tota (que potser també), sinó que més aviat sento que m'agradaria no ser-hi. Que tot em passés de llarg i que el meu nom -en qualsevol de les seves múltiples variants o possibilitats referencials- no fos dit. Algú pot pensar que és una idea molt  bèstia, però em fa l'efecte que no és més que l'expressió d'una necessitat vital absoluta: tant com necessitem la companyia i la conversa, ens cal, de tant en tant, trobar-nos amb la soledat i el silenci per poder-nos reconciliar amb nosaltres mateixos sense ser arrossegats per la corrua frenètica dels esdeveniments. Sí: parlo del llast a vegades feixuc de la quotidianitat, de la suma de càrregues lleugeres que anem acumulant sense que hi parem esment. No us venen mai ganes de cridar: "Prou!"? I de vagar sense res que us vagui? Umm!

Doncs això: que a vegades m'agradaria no ser-hi. I no per desídia... més aviat al contrari: per poder-hi ser amb més plenitud la resta del temps...

Lluís Llach,  Vida 

Sense treva

Plou, poc, però sense treva,

mentre truquen a la porta, tossudes,

totes les frases que mai no he dit,

i em premen el cor, feixugues,

les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,

perquè em veig forta, fent fora penes,

malgrat que ignoro encara la cura

per a tants dubtes i incerteses,

i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç

de trobar terra sota els meus peus

i de creuar els ponts cap a la calma.

Somnio viure un armistici perpetu,

alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si mai en sabré prou...

I ja en van dotze!

Dotze no és un número rodó, però no hi fa res, oi? Perquè avui que en fas dotze fas un pas endavant cap a noves experiències. I segur que et fa il·lusió assumir aquests reptes: nous amics, nous espais, nous aprenentatges... En només un parell de mesos t'estrenaràs com a estudiant d'institut i acabaràs de tancar una etapa bonica, d'aprenentatges que ja se t'han fet petits i d'amics que s'han fet grans. Aquests, els sumaràs als nous que ja has començat a fer, oi? 

Els dotze t'aboquen a una etapa de canvis; canviaràs d'entorn, de companys, d'il·lusions... i et canviaran el cos, els interessos i el caràcter (esperem que poc i que sigui un mal lleu i passatger) i potser hi haurà dies que no sabràs quin camí seguir o que et penediràs de la tria feta. És el preu de fer-se gran. Però nosaltres serem al teu costat, ja ho saps. 

I seguirem gaudint de la vitalitat, la generositat, l'alegria i l'empatia que encomanes. I d'alguna rabieta de tant en tant, que per això ets una doneta de caràcter

Segueix així: fent camí amb pas ferm, sent mestressa de les teves decisions, amb curiositat i ganes de conèixer altres opcions. Segueix així, valenta i decidida, sorprenent-nos amb les teves inquietuds i ganes d'eixamplar horitzons. Però no tinguis massa pressa per créixer. Gaudeix del camí.

PER MOLTS ANYS, JANA!

 

"Camins", Sopa de Cabra

17 anyets

Ahir el meu fill gran va fer un pas més cap a la majoria d'edat: el nadó desnerit que es va afanyar a créixer a còpia de dormir a batzegades i menjar a totes hores va complir disset anys fet tot un home, si més no en aparença... El petit trapella ja és un ganàpia fet i dret.

I, com sol passar en dates assenyalades com aquesta, el dia abans vaig tenir un rampell de nostàlgia que em va fer córrer a abastar àlbums de fotos desats a l'armari. Dels seus primers anyets de vida encara en tenim àlbums físics d'aquells que, especialment els avis, es remiren passant pàgines al sofà. Prou que ens ho retreu la Jana, que d'ella no n'hi ha, d'àlbums com aquests! Però, ja ho veieu: cinc anys no són res, però a vegades són un abisme!

Tornant al meu nen: no sé si amb disset anys en Roger és només un home a mig fer o ja comença a tenir els fonaments ferms, però, malgrat els estralls inevitables de l'adolescència que cueja, sí que puc afirmar que té una personalitat ben definida. Fet que no treu que, tot i l'embestida inicial quan té un propòsit que els adults no veiem del tot clar, sempre acaba parant l'orella als consells. Vol i dol.

Els pares d'adolescents volem (necessitem, de fet) creure que els nostres vailets són adorables fora de casa, ja que a casa, en el millor dels casos, amb prou feines hi són de "cos present": parlen per força, sovint amb desídia o retrets... Sortosament, i per ser justos, cal reconèixer que també ens ofereixen moments d'aproximació on es deixen estimar i ens fan sentir estimats i afortunats.

En Roger ha acabat primer de batxillerat amb un expedient excel·lent, però fa certa mandra pensar que el curs vinent haurà de viure, inevitablement, les angoixes del darrer curs d'institut, aquell en què sembla que el món s'acaba i que les set plagues d'Egipte cauen sobre els pobres estudiants. Malgrat tot, sé que se'n sortirà, pas a pas, i que d'aquí a un any estarà celebrant la seva majoria d'edat amb la feina feta i un nou horitzó a la vista. Encara que ara li faci mandra només de pensar-hi...

Per molts anys, Roger!