18 de febrer del 2010

Afectes (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 19 de febrer de 2010)

Fa uns dies, poc abans de les darreres tempestes locals, reflexionava en el meu bloc sobre un tema que últimament s'ha anat fent omnipresent entorn a la relació entre els individus i la societat: la desafecció. Sense ànim de treure'n conclusions, només faltaria!, vaig sentir necessitat (en una mena de vàlvula d'escapament personal) de dir-hi la meva. Els últims dies hi he continuat donant voltes... Hi ha prou motius per fer-ho. Us en reprodueixo aquí el resultat, un cop passat pel sedàs de les reflexions més recents. Espero, si més no, que aquest exercici em serveixi per a una petita catarsi, per prendre aire i continuar fent via...

Ja sé que molts donen per fet avui dia que la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la política és un mal gairebé endèmic, de mala diagnosi i pitjor tractament... I és innegable que aquesta actitud apàtica no dóna mostres de voler minvar. Benvinguts al club, senyors! Perquè és clar que, més enllà dels mèrits o demèrits que alguns polítics i politicastres facin per alimentar cert passotisme, aquest tantsemenfotisme selectiu ja fa temps que es percep en àmbits ben diversos de la nostra societat. A algú li sona, per posar només un exemple, l'inevitable discurs sobre la falta de motivació dels nostres "pobrets" estudiants de secundària, que acaba desmotivant fins al més vocacional dels docents? És clar que les generalitzacions són sovint enganyoses, injustes i limitadores. En qualsevol àmbit de la vida. I per això mateix, no podem posar tothom al mateix sac. Malgrat tot, la vida n'és ben plena de desafeccions... De fet, com a individus tenim tot el dret a passar d'allò que no ens interessa o no ens motiva prou. Però: i els deures? El problema és que sovint aquesta actitud no deriva d'una tria conscient, raonada i raonable feta des de la responsabilitat, sinó tot el contrari. És una postura còmoda, immadura i fins i tot abominable, si molt m'apreteu. Oblidar els deures que tots tenim com a membres d'una col·lectivitat en nom de la llibertat individual és un discurs massa fàcil i elemental. El passotisme, per "democràtic" que sigui, no deixa de ser passotisme. I la desídia no aporta res de constructiu.
Per això crec que val la pena agrair la feina d'aquells que donen la cara per tots nosaltres i decideixen tirar endavant el carro, a risc de malmetre-hi les rodes i la carcassa o de perdre la càrrega... No cal que doni noms: ja enteneu què vull dir, oi? Té mèrit, sí. I em mereixen tot el reconeixement i respecte, sense que això hagi de suposar que els estalviï la crítica -quan calgui, i per bé o per mal-... Estar a l'aparador té això.

Amb tot, no és cert que la nostra sigui una societat d'individus desafectes. Si més no, no del tot. Potser és, simplement, que a l'hora d'abocar els nostres afectes mirem cap a altres bandes. Mireu, sinó, la paradoxa següent: que un fred matí feiner de febrer més de cinc mil persones puguin deixar de banda les seves obligacions laborals o escolars per assistir a un entrenament del Barça a Palafrugell no indica pas, precisament, desafecte. I menys encara si tenim en compte que van haver de passar prèviament per caixa!
A mi, què voleu que us digui, tot això sí que m'afecta!

De tota manera, i tornant a casa nostra, crec que hem de confiar en la capacitat (històrica, si més no) dels ciutadans i ciutadanes d'aquesta petita ciutat de prendre partit. La setmana passada, en la presentació de la magnífica Història de la premsa de Figueres. 1809-1980, va quedar prou manifesta aquesta idiosincràtica inquietud dels figuerencs, que s'ha traduït en una ciutat dinàmica i viva. I aquest esperit, malgrat els moments de grisor, de crisi i/o de cert tantsementfortisme, ha de continuar marcant Figueres. És clar que tanta vitalitat té contrapartides: a vegades la frisança d'uns i altres fa difícil trobar el consens o apropar postures, però sempre hi ha gent disposada a treballar per fer-ho possible... Figueres té futur! (Obert i plural, sens dubte).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?