Ja sé que molts donen per fet avui dia que la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la política és un mal gairebé endèmic, de mala diagnosi i pitjor tractament... I és innegable que aquesta actitud apàtica no dóna mostres de voler minvar. Benvinguts al club, senyors! Perquè és clar que, més enllà dels mèrits o demèrits que alguns polítics i politicastres facin per alimentar cert passotisme, aquest tantsemenfotisme selectiu ja fa temps que es percep en àmbits ben diversos de la nostra societat. A algú li sona, per posar només un exemple, l'inevitable discurs sobre la falta de motivació dels nostres "pobrets" estudiants de secundària? Ai! La vida n'és ben plena de desafeccions... De fet, com a individus tenim tot el dret a passar d'allò que no ens interessa o no ens motiva prou. Però: i els deures? El problema és que sovint aquesta actitud no deriva d'una tria conscient, raonada i raonable feta des de la responsabilitat, sinó tot el contrari. És una postura còmoda, immadura i fins i tot abominable, si molt m'apreteu. Oblidar els deures que tots tenim com a membres d'una col·lectivitat en nom de la llibertat individual és un discurs massa fàcil i elemental. El passotisme, per "democràtic" que sigui, no deixa de ser passotisme. I la desídia no aporta res de constructiu.
Per això crec que val la pena agrair la feina d'aquells que donen la cara per tots nosaltres i decideixen tirar endavant el carro, a risc de malmetre-hi les rodes i la carcassa o de perdre la càrrega... Té mèrit, sí. I em mereixen tot el reconeixement i respecte, sense que això hagi de suposar que els estalviï la crítica. És el que toca: als uns i als altres.
Amb tot, no és cert que la nostra sigui una societat d'individus desafectes. Si més no, no del tot. Potser és, simplement, que a l'hora d'abocar els nostres afectes mirem cap a altres bandes. Mireu, sinó, la paradoxa següent: que un fred matí feiner de febrer més de cinc mil persones puguin deixar de banda les seves obligacions laborals o escolars per assistir a un entrenament del Barça a Palafrugell no indica pas, precisament, desafecte. I menys encara si tenim en compte que van haver de passar prèviament per caixa!
A mi, què voleu que us digui, tot això sí que m'afecta!
Per això crec que val la pena agrair la feina d'aquells que donen la cara per tots nosaltres i decideixen tirar endavant el carro, a risc de malmetre-hi les rodes i la carcassa o de perdre la càrrega... Té mèrit, sí. I em mereixen tot el reconeixement i respecte, sense que això hagi de suposar que els estalviï la crítica. És el que toca: als uns i als altres.
Amb tot, no és cert que la nostra sigui una societat d'individus desafectes. Si més no, no del tot. Potser és, simplement, que a l'hora d'abocar els nostres afectes mirem cap a altres bandes. Mireu, sinó, la paradoxa següent: que un fred matí feiner de febrer més de cinc mil persones puguin deixar de banda les seves obligacions laborals o escolars per assistir a un entrenament del Barça a Palafrugell no indica pas, precisament, desafecte. I menys encara si tenim en compte que van haver de passar prèviament per caixa!
A mi, què voleu que us digui, tot això sí que m'afecta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada