Canvis

Canvis, metamorfosis, evolucions, holes i adéus... mudances i catarsis!

La vida és feta de canvis: de petits i llargs viatges, d’etapes que se succeeixen inexorablement, unes vegades siusplau per força, d’altres per vida i obra de la nostra voluntat. I, encara que ens fem la il·lusió que hi ha receptes per a tot, mai no hi ha manual d’instruccions, llibre de ruta, ni GPS que ens hi guiï amb certesa.

El que no es pot negar, és la necessitat d’assumir aquests canvis i, fins i tot, de buscar-los de tant en tant per trobar nous alicients i no deixar-nos caure en la monotonia i la desídia.

D’aquí a poc menys d’un mes jo n’empendré un: un petit canvi de destí laboral que em durà a Roses. Una destinació que d’alguna manera em “condemna” a reconciliar-me amb els meus orígens: a Roses hi vaig créixer i hi vaig fer els primers amics. Fins als catorze anys vaig ser rosinca. Després vaig anar-me desfent de Roses, dels seus carrers, de la seva gent....i em vaig anar tornant figuerenca poc a poc, com qui no vol la cosa. Especialment, és clar, d’ençà que hi visc i que hi he tingut els meus fills. Però els records romanen en algun racó, més o menys latents, però mai inocus.

Fa pocs dies, justament, vaig retrobar-me amb antigues companyes d’escola en un dinar a Roses. De les cinc, cap ja no hi viu, però Roses continua sent el nexe d’unió. Un horitzó comú, un pòsit que compartim. Va ser un dia bonic, alegre, feliç.

Al setembre hi tornaré. Hi aniré a fer la meva feina. I em recordaré de quan era el meu pare qui hi exercia la docència i lluitava perquè el centre on ara treballaré arribés a existir.

Dijous passat, amb l’Eva, l’Ana M., la Maria i la M. Carmen també ens vam recordar de quan recollíem signatures per demanar un institut a Roses. Elles el van estrenar. De fet, el van conèixer com una extensió d’un centre de Figueres. Jo no hi vaig ser a temps: un d’aquests petits canvis de la vida em va dur justament a l’institut de dalt, a l’Alexandre Deulofeu de Figueres, el meu institut, el seu institut. Després d’uns anys de precarietat i dependències, l’institut de Roses es va convertir en el Cap Norfeu.

Ara, la feina m’hi porta.  I me n’hi vaig amb una barreja d’il·lusió i de recança...

A Figueres hi tinc la vida; a Roses, una part de la memòria. Una part en aquell espai del carrer Girona on ara hi ha la biblioteca i abans hi havia els pisos dels mestres; una altra part a l’escola que vam estrenar fa més de 30 anys, el Vicens Vives; una altra als seus carrers, a la plaça de l’Àngel, a la riera dels Ginjolers, a la SUF... Records!