Quan ja n'hi ha prou de parar la galta... (O no penso demanar disculpes per ser ensenyant, ni encara que compti amb l'agreujant de ser funcionària!)

Fa un temps que callo, probablement massa. De fet, algun dia vaig aprendre que intentar explicar certes coses és picar ferro fred.  Per tant, en lloc de malgastar energia intentant convèncer ignorants o maliciosos del desencert dels seus atacs sistemàtics i indiscriminats contra tots els treballadors públics (funcionaris o no) i especialment contra el professorat, vaig optar per predicar amb l'exemple, dedicar-me a la meva feina i obviar les fal·làcies i llegendes urbanes que es fan córrer dia sí i dia també. Què hi farem! Ja pots anar xiulant, que si el burro no vol beure...

És clar que aquest propòsit no és gens fàcil d'acomplir: a ningú no agrada parar l'altra galta quan rep. Així que deixaré de reprimir-me les ganes incontenibles de dir-ne quatre de fresques a més d'un. El cos m'ho demana i, ja se sap, una mica de purga de tant en tant va bé.

Però esperaré a demà, que les idees reposades són menys tèrboles...

(...)

Al final he esperat més a reprendre el fil, potser amb l’esperança que em passaria el rampell i a l'espera de valorar els darrers globus sonda. Però el resultat és que cada dia creixen els arguments per preocupar-me i no són menys tampoc els que engreixen la meva indignació... És legítim, doncs, que senti la necessitat de fer el meu memorial de greuges particular, encara que només em serveixi de catarsi individual i momentània. Sniff!

Ja he dit que formo part d’un col·lectiu que darrerament s’ha fet amb el gloriós mèrit de ser l’ase de les garrotades de ciutadans poc o molt malintencionats i amb graus diversos d’informació/desinformació... però que també rep des de l’administració de qui depèn, i no pas poc! i fins de la CEOE, sempre tan amatent amb els treballadors.  Sí: sóc funcionària. I no penso demanar perdó per això. De  fet, com per a la majoria de docents  i professionals de la sanitat o de la seguretat d’aquest país, el fet de ser funcionaris no és sinó una circumstància administrativa. Feines com les nostres, en què tractem directament amb material tan delicat com persones, van més enllà de l’etiqueta... Són feines on bona part de nosaltres hem entrat per vocació, No sóc, però, ingènua: el col·lectiu és prou gran perquè hi puguem comptar -a desgrat nostre- una presència gens inòcua de “companys” que no tenen més vocació que veure passar els dies, seure a la poltrona, ser paràsits dels sistema i fer créixer la mala fama del funcionariat. Aquests elements perjudiquen, òbviament, la feina de molta gent que treballa amb responsabilitat, conviccions i ganes malgrat les adversitats. I no és just que el funcionament del sistema permeti que continuïn ocupant llocs que no es mereixen. Jo també crec que ser funcionari no ha de suposar ocupar amb caràcter vitalici un lloc de treball per al qual decididament no se serveix. Tots coneixem casos que ens fan mal.

Dit això, em dol continuar sentint les mateixes fal·làcies de sempre: que els professors no treballem prou hores, que fem massa vacances, que som els únics culpables del fracàs del sistema educatiu i fins de la mala educació de molts joves! Mentrestant,  ens van carregant els neulers: fem d’ensenyants, d’educadors, de psicòlegs, de guàrdies, de confessors, de mames i de cap de turc... o això voldrien!

De tant en tant, a més, algun periodista -i no parlem ja de molts tertulians- contribueix a enterbolir més les coses.Quin mal que fan els periodistes que desinformen! No: els professors no tenim dies de lliure disposició, ni dietes, ni tiquets de menjador... ni plus de perillositat! En canvi, tenim a sobre pressió, molta pressió. Perquè la crisi, òbviament, també ens afecta, tant a  a la feina, com a la nòmina. Les retallades no ens deixen de banda, no. Al contrari: en aquest temps d’incerteses, la matèria prima altament sensible amb què treballem ens recorda constantment la dimensió del drama que es viu en no poques famílies... I no hi podem girar de cap manera l’esquena, encara que això ens suposi patir i sentir impotència, i endur-nos, massa sovint, preocupacions a casa. La nostra no és una feina d’oficina de 8 a 2... No abaixem mai persianes! I ja en tenim ben bé prou de parar la galta: davant les famílies, davant l’administració, davant els mitjans i davant la incompetència de certs col·legues!

Havia de dir-ho.