El saben aquel que diu que hi havia una vegada un país petit on l'esperança i prosperitat del poble es mesurava per la capacitat que tenien uns multimilionaris corrent darrere una pilota de passar eliminatòries a l'Eurocopa? Un país ple d'apocalíptics experts en la més que familiar "prima de risc"que no encertaven mai cap pronòstic.
Un país on no hi havia diners per comprar llibres, però sí per cremar pólvora en traques i petards: un país de focs artificials.
Un magnífic país amb un cos docent tan excel·lent i capacitat que el govern dels millors (o dels "més millors") es podia permetre augmentar ràtios, carregar horaris i multiplicar les atribucions dels professors (cada vegada menys) en plantilla; reduint-los, això sí, les retribucions. Evidentment, amb la pretensió de millorar els resultats acadèmics i les competències de tots plegats... i sempre en nom de l'excel·lència!
Un país on, de tant sentir explicar el conte d'en Pere i el llop, ja ningú no sabia qui feia més por: si el pobre llop o el mentider d'en Pere!
Un país tan liberal que menystenia tot allò públic perquè, és clar, l'excel·lència no pot ser patrimoni de tothom (on vas a parar!). Un país tan ben parit que confiava en la sort i l'atzar, en rifes i loteries, en casualitats, i no en causalitats. I orgullós i pretenciós, també: si li donaven almoina encara exigia que els seus benefactors li donessin les gràcies per haver-los fet el favor de permetre'ls fer una bona obra.
Un país culte i amb mooolta creativitat, on a les llengües els sortien germanes bessones de noms equívocs (aragonès oriental?) per obra i gràcia "d'experts" maldestres usant criteris pseudocientífics.
En fi: paro, perquè el més trist de tot plegat és que tot això no és un acudit: és un país, el país que patim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada