Demano disculpes. Avui no faré cas a la meva mare... pobra! Més ben dit: continuaré sense fer-li gaire cas i parlaré de política. Quina novetat, direu alguns! Bé, de fet, el que vull dir és que aniré una mica més lluny... Fa massa dies que m'ho guardo tot al pap i ja se'm comença a fer de mal pair la política de conciliació, consens i indefinició dels socialistes catalans. Senyors: voler quedar bé amb tothom és la millor garantia de no quedar bé amb ningú; els complexos no casen amb els lideratges i, sovint, l'emancipació és la millor manera de conduir la vida pròpia sense entrabancar la dels altres.Quan ens farem grans?
La família socialista és àmplia (bé: cal reconèixer que, després dels darrers estrepitosos fracassos electorals, minvada), variada i amb matissos ben diversos... Fins i tot hi caben sobiranistes o, si més no, catalanistes que entenen
que potser el problema de Catalunya no és tant no tenir estat propi com
que el seu propi estat la maltracti. La transversalitat del Partit dels Socialistes és una de les seves fortaleses, però pot acabar convertint-se en una debilitat si la inconcreció ens dilueix i ens situa en terra de ningú. No és hora d'agafar el toro per les banyes? I d'acceptar que, malgrat que els punts de vista puguin divergir, la discrepància no és perniciosa: permet el debat i ajuda, ben treballada, a construir. De què tenim por? Per no voler dividir, em fa l'efecte que ens estem deixatant fins a diluir-nos. Que no hi ha divergències en totes les famílies? Que no n'és una mostra CiU?
Ep! Ja em perdonareu la gosadia perquè, inconscient de mi, probablement no sóc ningú per dir res... però com que fa tot just uns mesos que,en plena desfeta, vaig fer un pas endavant i em vaig afiliar als socialistes, no me'n puc estar de dir que, francament, m'esperava gent més decidida a plantar cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada