20 de maig de 1922. Neix a Reus Gabriel Ferrater. Avui hauria fet noranta anys.
Quan vaig entrar a la Facultat de Lletres, amb prou feines era per a mi un nom més dels molts que havíem sentit anomenar a l'institut a l'assignatura de literatura catalana; un nom difús, sense cos i sense ànima: un altre poeta del segle XX que no hauria sabut situar ni referir.
A la Universitat se'm van descobrir la seva poesia i la seva personalitat. Ens n'havia parlat Salvador Oliva. I més endavant en vaig saber més a partir del descobriment de la figura de Jaime Gil de Biedma i dels autors d'aquella "Escuela de Barcelona" radiografiada per Carme Riera. De la mà de Javier Cercas vaig atrevir-me a fer un petit i modest estudi dels nexes entre les obres de Ferrater i Gil de Biedma. Quin món que se'm va obrir! Bé, de fet, amb prou feines vaig poder començar a imaginar-ne la grandesa.
Força anys més tard, el comentari d'un poema de Ferrater, "Lorelei", va ser una de les proves que vaig haver de superar per aprovar les oposicions d'accés al cos de professors. Quina gran responsabilitat! Immensa...
Vaig optar per aplicar un màxima que sempre he intentat transmetre als meus alumnes, especialment als de cursos superiors: "Mostra el que saps i no eividenciïs el que no saps". La fórmula va funcionar prou bé. No té massa mèrit, tenint en compte un fet que em va semblar aleshores inconcebible: molts companys d'oposicions eren incapaços de situar el gran Ferrater en el seu context històric; jo ja tenia, doncs, molt de guanyat!
Sento, pregonament, que alguna cosa li dec.
Us deixo amb uns versos seus que em commouen tant ara com la primera vegada que els vaig llegir:
POSSEÏT
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrere
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrere
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada