Fa dos dies el meu germà Alfons feia anys. El meu germà és músic. Diria que ho és en cos i ànima. No li va ser fàcil decidir que aquest camí era el seu, però quan ho va fer va trobar el suport de casa. Havia provat -sense massa convicció potser- altres coses, però es va acabar rendint a l'evidència: la música és la seva vida. De manera que avui dia viu de les audicions de la cobla, es desfà pels seus Dekrèpits i fa el que pot ensenyant a nens i nenes a viure la música i a bufar la trompeta.
Ell és tan sols un exemple entre tants que en època de crisi veuen menystinguda la seva tasca: justament quan més necessàries són les cigales per donar una mica de sentit a tot plegat, per ajudar a sortir del pou, per alegrar els instants d'oci, menys possibilitats tenen d'expressar-se!
En l'eterna lluita entre cigales i formigues, fa l'efecte que avui dia tothom té les de perdre: no hi ha feina per a les formigues, i a les cigales els tallen les ales!
Hi ha d'haver lloc per a tot. És clar que hi ha d'haver cantants i músics compromesos amb les circumstàncies del seu temps, però també és ben lícit reivindicar l'art per l'art, el gaudi estètic o sensorial, la catarsi o l'evasió a través de l'art, en qualsevol de les seves múltiples manifestacions.
El meu reconeixement per a tots aquells que es dediquen a posar sentiment, emocions i alegria a les nostres vides.
GRÀCIES!
GRÀCIES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada