Sí, vaig fer vaga: i què?

El març del 2010 escrivia un post en aquest mateix bloc on reivindicava el fet de fer vaga com un acte de responsabilitat dels docents. Un acte que no hauria de ser menyspreat i criticat sistemàticament per la societat -ja se sap: som uns "privilegiats"- , sinó que hauria de ser secundat per les famílies i ciutadans en general atès que a les aules de l'escola pública ens hi juguem el futur del nostre país. Evidentment, però, no és el millor dels sistemes de protesta i poc rendiment se'n treu. Cal fer molta pedagogia encara i buscar noves vies per explicar-nos sense perjudicar-nos. En cap cas, però, se'ns pot demanar, i menys encara exigir, que ens mantinguem amb els braços plegats, entomant-les passivament.

Fa dos anys, unes paraules a la televisió de l'aleshores conseller Maragall (un polític aliè a les aules) acusant els del meu gremi d'irresponsables per absentar-nos de les aules en una jornada de vaga em van encendre. Han passat més de dos anys. El govern ha canviat, la crisi s'ha aguditzat i les dificultats en l'ensenyament públic no  han deixat d'augmentar.
Avui dia sóc militant -per bé i per mal- d'un partit que en matèria d'ensenyament no va saber actuar amb prou traça, malgrat uns inicis esperançadors amb Joan Manuel del Pozo com a conseller... Uns no ho van fer prou bé, però els altres tampoc no progressen adequadament.
Ara, la consellera Rigau (que sí que prové del món docent) i el ministre Wert ens volen entabanar amb "canvis de paradigma", la "sociabilització" de l'alumnat per obra i gràcia de l'augment de les ràtios i altres floritures semàntiques per amagar la trista realitat que ens deixen: un país hipotecat que té com a horitzó una ciutadania ignorant i manipulable!