Ombres, olors i postals

De tornada cap a casa, en hora més de migdiada que no pas d'aperitiu, miro de deixar-me encalçar per les poques ombres del camí. I gaudeixo efímerament de la il·lusió de fresca que em proporcionen i que em dóna alè per continuar el trajecte.  

Avui em trobava en un d'aquests instants de respir, quan els narius se m'han omplert de records. La flaire intensa d'una figuera esponerosa a l'altra banda de la tanca d'un jardinet urbà m'ha transportat a un dels locus amoenus de la infància: aquell pati immens -als meus ulls d'infant- de ca la padrina, presidit per dues esplèndides figueres que ens regalaven ombra profusament mentre jugàvem a cuinetes, llegíem contes, acoloríem il·lusions o ens empaitàvem sense complexos. Aquell pati on passejaven i feien de les seves, presumits i amb la cua enlaire, els gats de la casa, sempre amb el permís tàcit de les gallines, mestresses i senyores d'aquell espai -si el gall no hi deia res en contra-.

M'han assaltat les postals d'aquells estius passats en un poblet a recer de les Gavarres on corríem lliures perquè els cotxes ben poc hi rodaven i les hores s'hi allargassaven sense fer-se mai pesades. La flaire de les tomates collides de l'hort i de la userda acabada de segar; el crec-crec dels llegums que esclovellàvem a les hores mortes; el pessigolleig de la "graciosa" de la casa Negre que l'àvia ens guardava ben fresqueta a la nevera com el més gran dels requisits! I m'ha semblat sentir també el frec dels vells llençols de fil cru que l'àvia gastava (alguns apedaçats!): frescos i sempre acollidors.
I he enyorat aquelles matinades en  què ens despertava, indecentment altiu i matiner, el gall de casa...i el goig subsegüent de poder-me girar de costat sobre el coixí quan la padrina ens deia que se n'anava a feinejar, però que no tinguéssim pressa a aixecar-nos.

Joanjo Bosk,  Beatus ille