Dona

Si mai em demanen que em defineixi, tinc un bon problema: qui soc jo per dir qui soc o què soc? En tot cas, la conjunció de les múltiples visions que poden tenir de mi els altres -sempre segons la perspectiva des de la qual m'enfoquen- pot fer més honor a la veritat.

Amb tot, a vegades ens toca mullar-nos i dir qui som. En aquests casos a vegades em funciona la descripció que un dia vaig escriure al meu perfil de twitter: "Empordanesa. Filòloga. Professora de secundària. Mare. Dona. Ciutadana. Inquieta. Catalana, republicana i d'esquerres!". 

Crec que, poc o molt, trobaria testimonis capaços de corroborar que el que hi dic no és fals. És clar que em faltarien molts més matisos per a definir-me. Perquè a part d'això, soc moltes altres coses; algunes de manera irrefutable i indefugible, i d'altres de manera passatgera o circumstancial. Vaja: que soc com qualsevol altra persona convencional: una conjunció de factors heredats, accidentals, circumstancials, arbitraris o calculats. 

Perquè també soc filla, esposa, germana... Deixebla. Companya. Lectora. Bloguera. Veïna. Sòcia. Clienta. Usuària...

I, si entrem en el terreny dels "detalls" i el caràcter, ja seria més pelut de decidir. A casa us diran que soc impulsiva i cridanera. A la feina, xerraire sense remei (parlo pels colzes, jo!) i una mica inquieta. O una mica i força. 

Què hi farem: no es tracta pas de treure tots els draps bruts ara, oi? Per això ho deixaré estar abans no en surti escaldada.

Perquè, de fet, avui tan sols hi ha una propietat que preval per sobre de la resta: soc DONA. Amb tot el que això duu implícit. Bé: avui, com qualsevol altre dia. I això no em fa inferior, però tampoc superior.

Judit Nedderman, "Vinc d'un poble" (Nua)