Savis i aprenents

"Si vols ser savi, llegeix; si vols ser més savi, escriu; si vols ser molt més savi, ensenya". Fa poc, la meva admirada professora Mariàngela Vilallonga recordava aquestes paraules de Miquel Batllori, sens dubte un home savi i discret. Més enllà del fet que pugui semblar massa pretensiós donar per bo el que sentencien, és innegable que contenen un gran pòsit de veritat. Llegir, és innegable, ens pot fer més o menys savis (en un sentit ampli), però les múltiples vivències que ens depara la tasca d'ensenyar són, sens dubte, la millor de les escoles.
A vegades he sentit lloar la gran dosi de proïsme i vocació que suposa dedicar-se a la docència. Estic d'acord que la vocació és un pilar fonamental per emprendre aquesta feina. No comparteixo, però, la idea que sigui una feina altruista. No: ans al contrari, i parlo per mi, hi ha un innegable interès i egoisme en l'exercici d'aquesta vocació. I és sa que així sigui: només quan creus fermament que qualsevol situació pot ser propícia per obtenir algun aprenentatge pots ser un ensenyant honest. I només cal una mica d'humilitat per acceptar-ho. Aprenem dels grans mestres, però també dels més negats dels nostres deixebles!
M.Àngels Vila Safont
3 d'octubre 2009

Veure-les venir

Ja fa molts mesos que esmorzem, dinem i sopem cada dia amb la crisi , una convidada ingrata que se'ns ha ben instal·lat a casa. Amb permís, darrerament, d'aquesta grip nova que fa de mal anomenar. Els més afortunats sempre es poden fer la il·lusió que tot això no va amb ells si prenen, això sí, la precaució d'evitar acompanyar els seus àpats amb la remor de fons de les notícies. El cas, però, és que hem hagut d'assumir que l'època de les vaques grasses ha passat. I que no són poques les penyores que ens ha deixat l'eufòria passada. Costa molt fer-se la idea de la dimensió de tot plegat, però qui més qui menys ha hagut de replantejar-se projectes i realitats. En aquest context, i sense necessitat de ser experts, ja ens podem imaginar els trencaclosques que han de fer els ajuntaments per estrènyer-se el cinturó sense deixar d'acontentar els ciutadans. Si fem ús del sentit comú -poc "comú", desgraciadament, avui dia- està clar que s'imposa l'austeritat en l'administració d'uns recursos minvats. No ens hauria d'escandalitzar, doncs, que s'hagin de redimensionar projectes, que ens toqui prendre més paciència o que ens veiem obligats a renúncies més o menys doloroses. Però això, sempre en fa, de mal. Ara bé: honestament, crec que fa de més bon passar veure-les venir, que no pas que ens tinguin contents i enganyats avui i ens hipotequin el futur immediat. Cal ser valent per reconèixer-ho i dir les coses clarament. És un exercici de responsabilitat lloable i exigible en els que gestionen els béns comuns. I no ens ha de fer por si aquest reajustament forçat ens suposa pagar penyores. A vegades fem paga i senyal per una il·lusió que se'ns acaba escapant de les mans... Saber renunciar i redimensionar les nostres possibilitats és altament recomanable per evitar que el pa d'avui ens dugui la fam per demà. No?

M.Àngels Vila Safont
31 d'agost de 2009

PATIR PER PRESUMIR [Tipa! (2)]

Tipa! Sí, n'estic tipa de la xafogor, però no tinc altre remei que aguantar aquest imponderable de la natura... L'estiu té aquestes coses. Ara bé: per quins set sous he d'aguantar les inconveniències provocades -estiu i hivern- pels que ens contaminen l'ambient obligant-nos a escoltar la música infernal que escampen amb els seus cotxes, o pels que obliden -especialment en hores intempestives de la nit- que el carrer no és només seu...? O per quina raó m'he de veure obligada, si vull seguir el meu camí, a fer una mena de gimcana arraconant tota mena d'objectes abandonats a les voreres? O a suportar les pudors que emanen dels contenidors que alguns s'entesten a deixar oberts després de dipositar-hi les deixalles en hores indegudes o no? O a baixar, cotxet, criatura i jo, de les voreres ocupades per conductors insolidaris que obliden per a qui i per a què són fetes, justament, les voreres!
Ja sé que totes aquestes mostres d'incivisme no són exclusives de Figueres. Tampoc no és cert que només determinats elements de la nostra societat en siguin els responsables. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra! Però de vegades les coses s'han d'explicar i raonar: cal fer pedagogia amb l'exemple, encara que no n'hi ha prou amb això per conscienciar els qui no volen. Possiblement si la guàrdia urbana tingués més efectius per complir amb la seva tasca de mantenir endreçada la ciutat -que no d'oprimir i reprimir- tots ho tindríem més fàcil. De fet, em consta que a l'equip de govern n'hi ha que abonen la necessitat d'incrementar-ne la plantilla. Però innegablement també és responsabilitat de cada un de nosaltres tenir la lliçó ben apresa i posar-la en pràctica. Altrament, el costum (o vici?) tan nostrat de la queixa per la queixa -que no cal confondre amb l'esperit crític- no duu enlloc.
Possiblement m'estic fent gran i consegüentment, em torno més torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians, i actuéssim des de la responsabilitat.
Potser així ens evitaríem, entre moltes altres coses, d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), o suar de calor a l'hivern; escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat, o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut esquivar les caques de gos, els xiclets o altres obstacles i/o detritus de tota mena que ens minen el pas.

Una altra cosa són els inconvenients, inevitables, causats per les obres públiques que omplen la nostra ciutat. Els sorolls, la pols, les cues i molèsties potser fan de més mal suportar a l'època de les calors, però també és cert que les conseqüències serien pitjors en altres moments de l'any i afectarien a molts més ciutadans. S'imposa tenir paciència: qui vol presumir, ha de patir!

24 d'agost de 2009 (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 28 d'agost)

Guàrdia urbana: el nom no fa la cosa, però hi ajuda

El nom no fa la cosa, però de ben segur que hi ajuda! Si més no, els que som de lletres i poc o molt lletraferits, així ho sentim.
Fa uns anys, quan els responsables de la guàrdia urbana de Figueres van decidir, justament, canviar-li el nom i que fos aquesta la seva denominació oficial no vaig acabar de veure-hi el què. D'entrada, irreflexivament, vaig pensar que era més un caprici que cap altra cosa. Possiblement m'equivocava, és clar: no era un gest tan arbitrari i sense sentit com havia pensat en un primer moment; de fet, el que em preocupava -aleshores com ara- era que els nostres agents municipals fessin la seva feina. Amb el temps, hi he anat reflexionant i m'he adonat de la idoneïtat d'aquest nom. M'explicaré. No puc parlar pels altres, però sí sé què espero jo de la guàrdia urbana. Bàsicament, que ajudi a mantenir "endreçada" la nostra ciutat. I que es responsabilitzi que tots els ciutadans hi contribueixin. I per a això, no ens calen "policies municipals". Ja en tenim prou de policia (encara que, objectivament, de ben segur que sovint caldrien més efectius). Aquest nom, si bé etimològicament defensable, té avui dia una sèrie de connotacions que no escauen al que personalment, entenc que han d'oferir-nos els municipals. D'ells, n'espero voluntat de servei, atenció, vigilància, proximitat... Òbviament també entenc que han de ser els primers de donar mostres d'urbanitat. Si es compleixen aquests requisits, de fet, tant hi fa el nom, no trobeu? Però és ben cert que se'm fa més simpàtic parlar de "guàrdies urbans" que no pas de "policies municipals"... I d'aquells, sincerament, crec que a Figueres ens en farien falta uns quants més per poder atendre degudament les necessitats d'una ciutat que ha crescut.

M.Àngels Vila Safont
9 d'agost de 2009

Tipa!

Tipa! Sí, n'estic tipa de la xafogor, però no tinc més remei que aguantar aquest imponderable de la natura... Ara bé: per quins set sous he d'aguantar les inconveniències provocades -estiu i hivern- pels que ens contaminen l'ambient obligant-nos a escoltar la música infernal que escampen amb els seus cotxes, o pels que obliden -especialment en hores intempestives de la nit- que el carrer no és només seu...? O per quina raó m'he de veure obligada, si vull seguir el meu camí, a fer una mena de gimcana arraconant tota mena d'objectes abandonats a les voreres? O a suportar les pudors que emanen dels contenidors que alguns s'entesten a deixar oberts després de dipositar-hi les deixalles en hores indegudes o no? O a baixar, cotxet, criatura i jo, de les voreres ocupades per conductors insolidaris que obliden per a qui i per a què són fetes, justament, les voreres!
Potser m'estic fent gran i consegüentment, em torno torrepunyetes... no ho negaré pas, però em fa l'efecte que el sentit comú evitaria molts problemes si, de tant en tant, miréssim de posar-nos en la pell dels altres en qualsevol dels nostres actes quotidians.
Potser ens evitaríem d'haver de passar fred a l'estiu (i això que no sóc especialment amiga de les calors estivals), calor a l'hivern, escoltar del llit estant converses emeses a uns metres de casa amb un to massa elevat o suportar pudors alienes... I no hauríem de lamentar no haver pogut