Tot just fa una setmana, una colla de ciutadans i ciutadanes de Figueres vam presentar la plataforma Figueres Futur (http://figueresfutur.blogspot.com). Inconscients, probablement, tal com està el panorama polític; il·lusos, potser, per creure que hi tenim res a dir; il·lusionats, però, per la possibilitat de dir-hi la nostra. Va ser un acte volgudament familiar i recollit on un grup divers de gent anònima i independent fèiem pública la nostra aposta per un projecte de ciutat obert i integrador, però amb un rumb ferm. I en vam sortir reconfortats.
Des d’aleshores -bé, per ser-vos franca, des de força abans- he hagut de respondre reiteradament per què hem sentit la necessitat de fer aquest gest i, amb més insistència encara, per què donem suport, precisament, a la candidatura encapçalada per Pere Casellas. Òbviament, no puc respondre per tots, així que no m’estavellaré pas en l’intent. Parlaré per mi. I ho faré començant, si em permeteu, per exposar modestament el que penso jo sobre el sempre controvertit tema del lideratge.
Des de fa temps que intento entendre el motiu pel qual avui dia no comptem entre els candidats a governar la ciutat amb figures de primer ordre, aquells prohoms que en altres èpoques regien i marcaven les pautes; gent amb carisma, crèdit i solvència contrastada a qui ningú no gosava discutir el paper de líders. No són poques les vegades que en converses amb gent de signe polític ben divers ha sorgit aquesta qüestió. Hi he pensat, creieu-me, i he arribat a una doble conclusió: d’una banda, no és una característica exclusiva de Figueres aquesta manca de “prohoms” en el sentit més decimonònic; de l’altra, inevitablement, els temps han canviat. Possiblement el descrèdit de la política i la desafecció ens han deixat orfes de figures com aquelles, o han fet que no estiguin disposades a llançar-se a la piscina i menar el carro. És clar que també pot ser, simplement, que no les necessitem; en la nostra història democràtica hem après que amb voluntat, dedicació i responsabilitat es poden fer coses (i no pas poques!) i que els apriorismes no sempre funcionen.
Pot fer la impressió, molt em temo, que aplico la màxima que diu que “qui no es consola, és perquè no vol”. No és així, però. M’explicaré. Que no disposem de líders “civils” en majúscules, capaços i, sobretot, disposats a assumir aquest rol no vol dir que no hi hagi altres vies. Fa poques setmanes jo mateixa ja ho plantejava: la via de l’esforç, la dedicació i la responsabilitat és més factible i, probablement, més eficaç. O és que un líder no es pot construir a còpia de treball i eficiència? L’eficàcia és més profitosa que els cops d’efecte, els detalls que ho engalanen tot i els relats enlluernadors.
No poden ser eines de lideratge la tenacitat, la capacitat d’organització, el treball, el do de delegar i compartir...? Per a això, calen persones capaces de treballar en equip. Persones que sentin com a pròpies les necessitats dels ciutadans. Persones que visquin la ciutat i que hi tinguin un vincle real i una voluntat ferma de mantenir-lo. Més enllà de les sigles que l’encapçalen, amb les quals no necessàriament ens hem de mimetitzar o identificar, en l’equip de Casellas hi ha persones que compleixen sobradament aquests requisits. I per donar rumb a una ciutat és això el que cal, no? I si, malgrat els seus inevitables detractors -que sempre tenen tots els líders-, al capdavant de tots hi figura ell, no us heu plantejat que, potser, és que algun valor deu tenir? D’entrada, és una persona que parla, però, sobretot, escolta.
