Calendari imperfecte

Se'ns escolen els mesos. I vivim en un miratge on ens ancorem mentre tot es mou al nostre voltant: un calendari imperfecte on tot passa i tot queda... perquè en la corrua de dies que deixem enrere, la vida sempre canvia per seguir, al capdavall, igual.

D'esma, girem fulls perennes que, mes rere mes, ens descobreixen les mateixes velles pors, inseguretats conegudes, passos valents, amors i desamors, goigs i dolors: els batecs tossuts de l'ànima.

Passen full els estius caducs i els hiverns imperfectes, i ens deixen petja primaveres plenes de promeses, tardors malenconioses i tempestes, sovint anunciades. 

Passen els mesos, corre la vida... i ens hi acompanyen, sortosament, els VERSOS...

Lluís Llach i Estrella Morente canten "Vida" al disc de La Marató de TV3 2013

Reincideixo

Segurament hauria de fer més cas a la mare (ai, la saviesa incompresa de les mares!).  Però, per be i per mal, vaig heretar del pare l'esperit inquiet, la consciència ciutadana i el vici de no poder estar al marge. I el resultat de tot plegat és que avui,  que estem a les portes d'obrir una altra campanya electoral per a les municipals,he de confessar el que molts ja sabeu: sóc reincident. Hi torno. Torno a formar part d'una llista. I ho faig amb més convicció que mai, al marge de les sigles i de les lluïtes de país, perquè el país s'ha de bastir des de la base, des dels municipis, i sent conscients de la realitat més immediata. I ho faig perquè crec en el projecte de l'equip amb què em presento, en l'experiència, en la capacitat de treballar cooperativament i des d'un lideratge proactiu i integrador. Crec en les persones amb qui comparteixo il.lusions, neguits, certeses,projecte... Figuerencs i figuerenques que toquem de peus a terra per ajudar a tornar la ciutat a l'ordre necessari per a viure-hi i viure-la en positiu.

#viscaFigueres #viscFigueres

Darreres setmanes

(Als alumnes de 2n de BAT que pateixen -i fan patir- la imminència del final de curs)

Aquesta setmana de primavera enfredorida encetem abril. I es precipita la sensació que les corredisses de final de curs són inevitables (i tants dies que fa que us ho dic!). Us les haureu de tenir amb una indescriptible barreja de sensacions, desconcertants com la primavera, volubles com l'adolescència que viviu. Sentireu pànic, desconcert, mandra, inseguretat... On són les línies entre la futilitat i la transcendència?

Els esforços fets (i els no fets, ai las!) durant bona part del curs escolar us esguarden ara fixament i us fan prendre consciència -si us plau, per força- de la magnitud de la tragèdia o de la imminència de la recompensa. Nois i noies: acabeu d'encarar la recta final; queden poques forces i veure a prop la meta exigeix treure'n d'on no n'hi ha. Totes les curses de resistència acaben, malgrat el cansament dels corredors, amb un esprint final abans d'arribar exhausts a la línia d'arribada. Però ho fareu. Us refareu de l'esforç i sereu més forts. La vida adulta us espera amb totes les seves virtuts (i servituds!)

Lluís Llach, Viatge a Ítaca

Calçobres de l'ànima

Se m’esbocinen els envans de l’ànima,

i del calçobre en faig munts, neguitosa.

Perquè fa prou temps que em sé vençuda:

i no em veig ja amb cor d’aixecar murs

prou sòlids per contenir tantes, tantes pors...

Voldria abraçar ben fort les meves incerteses

i amanyagar-me, serenament,  les flaqueses.

Però vaig  prendre el dolor per company de viatge:

Quina incerta manera de voler passar pàgina!

 

Chopin, Nocturn Op.2 Núm. 2

interpretat per Vadim Chaimovich

Un més...

Avui faig anys. I no passarà res d'extraordinari: de fet, tan sols és un dia més, però amb sensacions que em remouen i un cert pessigolleig involuntari a l'estómac. Suposo que és inevitable encarar-se amb la necessitat de passar revista als dies que s'han anat enfilant en aquest any i fer-ne balanç. I m'adono que no tinc motius per queixar-me de la meva sort: sumo un any més al calendari amb nous petits reptes assolits, la feina que m'agrada en un entorn acollidor, l'escalf de la meva estupenda família sempre present, i els amics que, merescuts o no, hi són sempre quan fa falta. 

Ja sé que no m'han passat grans coses més enllà de tenir la millor de les companyies, veure créixer els meus fills, tenir els pares a prop... estimar i saber-me estimada. Però he continuant aprenent: dels meus alumnes, dels meus companys, dels petits entrebancs de la vida, dels moments feliços, de les llums i de les ombres.

Aquest diumenge assolellat que m'ha tocat propicia una celebració tranquil·la en família. L'aprofitarem per fer una pausa i prendre aire.

I demà començaré a caminar, tan serenament com pugui, per continuar assolint els meus reptes de sempre i per encarar-ne de nous. Qui sap què em portarà aquest any!

Gràcies a tots vosaltres per ser-hi!