Necessito vacances!

Sí, ja ho sé: el més petit dels mals ara com ara és no poder fer unes vacances reparadores lluny de la rutina laboral i domèstica. Però molts m'entendreu, per poc que us ho proposeu. Ja sé que aquest confinament imposat no és una condemna, encara que té efectes col·laterals d'abast imprevisible i que només el pas del temps ens farà avinents. No cal que ens hi amoïnem gaire ara, i menys encara si acceptem que alguns d'aquests efectes seran poc o molt positius (no en tinc cap dubte!). De moment, però, i per curar-me en salut abans no peti, he decidit que faig vacances, ja que aquesta és l'única certesa que tinc: el calendari escolar no ha estat modificat pel que fa a la consideració de la setmana actual com a setmana no lectiva. Per això he decidit desconnectar (una mica, si més no) de reunions virtuals, programacions, correccions, assessoraments, tutories, resposta ràpida a consultes diverses, cursets i control de tasques. Ja em perdonareu, però és que aquestes setmanes he estat a anys lluny de la inactivitat... i necessito un respir. I no: no em demaneu que us digui quina feina heu de fer o que us retorni ràpidament les correccions. Aquesta setmana, no.

El fet, tanmateix, és que ara mateix se'm fa difícil imaginar la meva vida sense aquesta nova rutina imposada sisplau per força. Fins i tot m'he habituat a no sortir al carrer, si no és obligada, més d'un o dos cops per setmana,  i sempre per la necessitat imperiosa d'omplir el rebost i de buidar les escombraries. Certament, no ho negaré, trobo a faltar un jardinet o una bona terrassa on eixorivir-me, però les escapades per estendre la roba al terrat (sempre mirant de no coincidir amb cap veí) ja em donen una mica d'oxigen per anar fent. 

Amb tot, la perspectiva, en alguns moments de defalliment, no és gaire encoratjadora pel que fa a la possibilitat que s'allarguin algunes de les circumstàncies menys tolerables de la convivència familiar. Us imagineu tenir un fill adolescent jugant a la play cridant com un energumen a totes hores mentre conversa a través del micròfon dels seus auriculars amb un munt d'amics que sembla que t'acabin d'envair la sala d'estar de casa? O el moment d'enfrontar-vos a la cuina per anar a preparar el ranxo familiar intentant imaginar quin serà el motiu de la queixa d'avui (perquè sempre n'hi ha!). O mirar el telenotícies per constatar que amb cinc minuts ja ho podrien tenir tot dit, malgrat que s'entestin a mantenir una secció d'esports plena d'entrenaments domèstics, a comentar evidències amb titulars pretensiosos o a connectar amb l'enèsima roda de premsa d'aquí o d'allà... 

Però hi ha més conseqüències de l'encasolament forçós. De moment, jo ja m'he hagut de canviar la clenxa de lloc. I si he aconseguit evitar haver d'afluixar el cinturó és perquè he reeixit a establir una rutina d'exercici físic diari cada vespre que m'ha convertit en poc menys que una ionqui. En una ionqui que a vegades s'ha de barallar amb home i fills per l'ús de la bicicleta estàtica o per ocupar un dels pocs espais del pis prou aptes per a practicar exercici físic sense perill de quedar encallada entre dos envans, amb alguna extremitat  dislocada  per intentar encabir-m'hi o encastada a la paret com un pòster (com als dibuixos animats).

De moment, sobrevisc, que no és poc, i m'esplaio projectant un munt de petits canvis que vull fer a casa, però que hauran d'esperar fins que les botigues de bricolatge obrin i jo ja no tingui temps per dedicar-m'hi. 

Què hi farem! Tal dia, diuen, farà un any!

Blaumut, "Previsions d'acostament"

Tancada?

Dues setmanes tancada. I amb perspectives que siguin moltes més. Curiosament, però, no em cauen al damunt les parets de casa. Ni tinc gaire temps d'avorrir-me: de fet, gens. Miro de mantenir rutines per no caure en una semiletargia anihiladora. 

De dilluns a divendres treballo, em formo, cuino (mirant de no repetir-me massa, però sense caure en la temptació d'experimentar exquisideses i cuinar plats poc recomanables en situacions de confinament), netejo -i,sobretot, em netejo-, faig esport (dintre de les possibilitats de l'espai limitat de què disposo) i fins i tot tinc temps per a petites disputes conjugals o batalles dialèctiques amb l'adolescent o la preadolescent de casa.  Ja se sap que la convivència mai no es fàcil, però estic gratament sorpresa de la capacitat d'adaptació que tenim i de la resposta de tots plegats a aquesta cohabitació forçada que ha convertit casa en una mena de comuna tancada. Casa nostra és ara una petita fortalesa amb finestres obertes, per sort, i gràcies a la tecnologia, a moltes altres cases. Enmig de tot plegat, miro d'informar-me. Ni poc ni massa, però: no vull entrar en un bucle desesperant d'opinadors, retrets, xifres i supòsits diversos. A casa fem bondat: en quinze dies m'he escapat tres moments (sí, 3!) comptats de casa: per comprar queviures i medicaments. No ens cal més. Pel que fa als avis, que viuen a vint quilòmetres, van entendre de seguida que s'haurien d'avesar a sentir les nostres veus per telèfon. Ells no entenen de tecnologies modernes, telèfons intel·ligents o càmeres a l'ordinador. Per això esperen amb deler les diverses trucades que ens fem cada dia. També espera amb ànsia les trucades la sogra, sola i ben resignada que, molt de tant en tant, algun dels tres fills tregui el nas per casa seva el temps just de deixar-hi algun encàrrec i mantenint sempre una distància feridora, però prescriptiva. I ens reconforta saber que amb les nostres veus a qualsevol hora i amb l'excusa més aparentment  insignificant podem evitar, també, que uns i altra caiguin en la desesperació de no tenir altra distracció que veure una programació de tv que s'ha convertit en una simfonia repetitiva amb aires de rèquiem! La televisió pública té ben poc en compte que els nostres grans sovint no tenen accés a programació a la carta... Ja no direm les altres tv!

 

Tots plegats continuem somniant paisatges que ara no podem gaudir i revivint moments despreocupats gaudint de l'entorn que ara se'ns nega. Tant se val: la imaginació permet superar totes les barreres i travessar murs ben sòlids. I sempre ens queda l'opció d'obrir-nos finestres a altres mons mitjançant lectures diverses: la literatura sempre pot ser un bon bàlsam!

Com a tantes llars, a casa, a les vuit del vespre compartim amb bona part del veïnat el ritual de sortir als balcons i picar de mans per agrair la feinada de tanta gent que treballa a preu fet, sense recances ni descans per ajudar-nos a superar aquesta crisi. Cada dia en som més. Ara ja ens saludem com vells coneguts; estic ben convençuda que ens acabarem coneixent pel nom. No puc evitar emocionar-me cada dia en aquella petita estona de comunió veïnal. Deu ser perquè soc conscient que la mateixa estampa es repeteix en cada carrer i en cada barri de tants i tants pobles i ciutats. I això em fa sentir molt petita i molt gran alhora: tots tan lluny i tan a prop al mateix temps.

I havent sopat, com un ritual, compartim una estona de sofà tots quatre. Som afortunats, malgrat tot. 

I confiem que tot anirà bé.

Boniques

Soc prou afortunada de ser qui soc i de ser on soc: si n'hi  ha de gent bonica al meu voltant! Persones diverses amb idees diverses; persones properes, tant a frec de pell, com malgrat la distància física; un calidoscopi de gent que val la pena haver conegut perquè, sens dubte, em fan ser qui soc.

Creieu-me: no en tinc cap dubte, encara que en moments de feblesa qualsevol pot caure en la temptació de pensar el contrari, de creure's realment sol davant els reptes de la quotidianitat. 

Tanmateix, la companyia a vegades està feta de presències tàcites, de paraules que no cal dir, de mirades inadvertides, d'amistats latents que no necessiten estridències de cap mena.

I avui, dia de la dona, necessito reivindicar aquest pòsit que tinc a la meva vida. I ho faig, agraïda, perquè ahir, justament, vaig tenir l'oportunitat de retrobar-me unes hores amb velles/belles amigues de l'etapa adolescent i vaig sentir-me molt afortunada de constatar que, malgrat que la vida ens ha portat per camins diferents, els nostres retrobaments continuen tenint el mateix caliu. Som dones madures i amb il·lusions que mirem endavant mentre vivim l'avui sense oblidar d'on venim. 

Gràcies, Imma, Bet, Marta, Sònia, Anna! Gràcies, boniques!

Març

Acabem d'estrenar aquest mes de març que se'm fa d'horitzó costerut perquè l'atzar ha volgut que se m'hi acumulessin tasques i obligacions diverses i inajornables. Tant se val: algunes vegades la vida ens la compliquem nosaltres sols i d'altres ens ve més a repèl... El quid de la qüestió és parar per prendre aire i tornar-hi. 

Per això, malgrat la feina pendent, encaro els dies que venen amb la determinació i amb la il·lusió que sempre em fa viure aquest meu mes... el meu març que convida a obrir portes, a eixamplar horitzons, a prendre aire per viure amb intensitat, a renéixer.  El mes que em va veure néixer, ja fa una bona colla de primaveres i de tardors.

Sento que haver nascut aquest mes ja és un bon regal. Però no me'n demaneu el perquè: probablement és una certesa poc racional, un encaterinament capriciós sense gaire més sentit que qualsevol superstició banal. I tant se me'n dona que sigui així. En faig prou de saber que som a un altre març i que encara em puc repetir el mateix mantra: soc aquí.

Tanmateix, avui, vigília del meu aniversari, m'adono que allò que ara mateix em faria més feliç és veure com la tristor s'esborra dels ulls d'una de les persones que més m'estimo, desolada per un dels primers desenganys de la seva vida. Tant de bo pogués pair sense gaire dolor la sinceritat dels meus mots quan li dic que tot passarà, que aquest dolor punyent que sent avui s'anirà diluint i deixarà pas a altres dolors -la vida té aquestes coses!- però que, per sobre de tot s'imposaran altres experiències, nous reptes i multitud de moments feliços i de pàgines compartides. Demà serà un altre dia, fill.

Ser mare té això: no deixem mai de patir mentre ensenyem els nostres fills a trepitjar la pols i les pedres del seu propi camí. I aprenem a fer-nos a un costat per tot just oferir-los el braç si mai necessiten un suport on agafar-se. Que per molts anys pugui ser així.

Lluís Llach, "Que tinguem sort"

Ítaques

Ja fa dies que vam encetar un febrer intens, un mes d'agenda plena i hores curtes. La feina no s'atura i no s'atura la vida; les obligacions pesen, alleugerides pels instants d'oci. I jo miro de treure tot el suc d'aquests moments viscuts amb la família, amb els amics, amb els companys... encara que l'afany em costi haver de fer esforços per mantenir les parpelles obertes i que em condemni a marcar més les  ulleres sota els ulls. Però no es pot viure plenament renunciant als instants preciosos.

De fet, la meva mare encara s'admira que trobi temps per a fer-ho tot, per més que la meva vida no tingui res d'extraordinari: simplement soc una dona que treballa, comparteix i viu. I, malauradament, de fet, no tinc temps per a fer-ho tot: la vida és plena de tries i de renúncies. Però això no ens hauria d'emboirar mai la mirada. Jo, simplement, faig coses perquè toca fer-les, però intento de fer-les com toca. Així és com me'n van ensenyar. I, malgrat els anys, sortosament encara em fa l'efecte que tinc molt per aprendre. Sí: és una sort saber que mai no en sabem prou de res i que el camí d'Ítaca, com deia Kavafis, és ple d'aprenentatges, per més que les ensopegades ens el facin de tant en tant feixuc i difícil. "Sapere aude", sentanciava Kant... Això: atreveix-te a aprendre, gaudeix del camí... Qualsevol odissea, per insignificant que sigui, és feta de reptes superats i de cops de timó, de vents propicis i de temporals anihiladors, de lluïtes i de fracassos, de llums i d'ombres. Tots, conscients o no, tenim la nostra Ítaca.

En el meu viatge cap a Ítaca ja porto una colla d'etapes recorregudes. I cada una ha anat deixant empremta en qui soc ara. Però el més important dels pòsits, segurament, són els amics fets a cada port. Persones que, malgrat la distància física o els imponderables de la vida, sempre hi són. No cal que ens diguem gaire res ni que ens veiem sovint, però hi són i els sentim. I en tinc. Com l'Esther, de qui dissabte passat vam festejar un aniversari ben rodó.

Per sort, sempre prevalen les llums sobre les ombres. I aquest fet, innegable i desconcertant a parts iguals, és el que continua alimentant els nostres somnis. Perquè el que ens fa forts és, justament, l'acceptació de la nostra fragilitat. Saber que som aquí de pas, amb totes les nostres virtuts i els nostres defectes. I que tenim companys de viatge.

Lluís Llach, Viatge a Ítaca