Permeteu que em reivindiqui. A mi, i a totes les "desgraciades" com jo que no fem prou mèrits perquè se'ns consideri dones al dia. No patiu: ara mateix m'explico. Soc dona, mare, esposa, professional.... i compagino activitats diverses mentre intento no oblidar-me de mi mateixa. Però, és clar, no soc ni dona STEM, ni allò que s'entén tècnicament per "emprenedora". És a dir: soc dona de lletres, amb estudis de la branca humanística i em dedico a una feina tan poc engrescadora per als que se la miren des de fora com ser docent de secundària en centres públics (d'aquells d'alta complexitat, que en diuen) des de fa un bon grapat d'anys.
I aquí ve el perquè de la meva reivindicació. Perquè creure que la feina que les meves companyes i jo (i tantíssimes altres!) fem cada dia no comporta altíssimes dosis de paciència, multidisciplinarietat, empatia, capacitat d'adaptació, iniciativa i bla, bla, bla és, si més no, desconeixement, si no menyspreu flagrant. I perquè les humanitats i els coneixements que se'n deriven són fonamentals en la construcció de qualsevol saber i ens fan ser competents: ajuden a entendre, contextualitzar, explicar, situar (i un llarg etcètera) qualsevol altre coneixement.
Així que, senyors i senyores: em reivindico sense vergonya. Perquè jo també em moc, m'actualitzo, aprenc, lluito, connecto, emprec, treballo i, sobretot, aporto alguna cosa al meu entorn cada dia. O ho intento. Ni més ni menys que qualsevol de les ara idolatrades dones STEM, emprenedores i superwomen d'última generació. Sense complexos, perquè les humanitats també aporten a la vida i perquè la docència viscuda des de la vocació també és imprescindible. Amén.
