La veu

 Em vaig enamorar d'una veu. D'una manera impulsiva i inconscient -hi ha cap altra manera d'enamorar-se?- em vaig enamorar d'aquelles esses sedoses I imperfectes que m'amanyagaven els sentits. I en vaig tenir prou amb la primera vegada. Una veu. Aquella veu.  La veu. 

Subtilment captivada pel timbre i per la tonada ni tan sols vaig posar atenció al missatge que contenia. Em va semblar que em fonia, com si parlés només per a mi tota l'eternitat plena de promeses en un xiuxiueig  a cau d'orella. Vaig aclucar els ulls i en vaig sentir tan sols, com dues baules perdudes, les darreres paraules: “Bon viatge!”.

El comandant acabava de donar-nos la benvinguda a un llarg vol transoceànic que vaig emprendre immersa en un somni.

L'home de la terminal

L'home gris vestit de gris ha baixat per la rampa sense maleta i m'ha atrapat en el seu èxtasi solitari.
Avança gairebé levitant. Sembla que els peus no li toquin a terra, en un avançar fluïd i sedós, gairebé ingràvid. Va sol. Lent. Passa lliscant, impàvid i calmós enmig del vaivé frenètic dels viatgers que inunden la terminal 1. Deixa anar els peus de manera compassada, clavant la punta a  terra en un trepig, malgrat tot, lleuger i gràcil.  I avança indolent entre un trànsit atrafegat que li sembla aliè, que no va de cap manera amb ell. I se'n va.
S'allunya amb el seu halo de misteri deixant enrere els passos perduts…

Mirada (Ficcions)

Un dia vaig sentir una història que vaig voler fer meva. Anava distreta mirant per la finestra en un tren que no anava a l'hora, ple de desconeguts i de converses interferides. 

En una parada fosca d'una estació poc concorreguda van pujar elles. Un parell d'amigues que es feien confidències, enriolades i còmplices, i que van seure davant meu. Les vaig mirar. No em van ni veure. I vaig enfonsar-me en les pàgines d'aquells relats de Monzó que rellegia per tercera vegada en poc temps, captivada per la seva força. 

Una parlava depressa, espitosa, amb els ulls encesos... L'altra li responia amb poc més que monosíl·labs i els ulls esbatanats. Amb un punt d'enveja, potser. No se'n sabia avenir que l'amiga prudent i assenyada li parlés tan apassionadament d'un encontre amb un quasi desconegut amb qui tot just havia compartit una parell de copes i algunes converses de WhatsApp. Però era evident que aquells ulls foscos de mirada clara li havien xuclat els sentits i li havien encès l'ànima. L'amiga li'n va ensenyar una foto. Començava a entendre-ho una mica més. Una mirada que abraçava i que prometia un mar de tendresa. I la va envejar de veritat. I jo, que les mirava de reüll i les escoltava fent el desentès, encara més. I vaig voler robar-li la història...

Lluís Llach, "La poesia dels teus ulls"

Dama sense seny (jugant a l'amor cortès)

 Jugant a l'amor cortès amb el trobador solitari... la dama cortejada es fa la distreta

Trobada (Ficcions)

Esperava el senyal; una trucada o un missatge de WhatsApp, tant se val. Amb papallones a l’estómac i cert desfici indefinit. S’acostava el moment del retrobament després d’una llarga espera, anònima i silenciosa. Ara sabia que feia anys que l’esperava sense ser-ne conscient. De fet, ni tan sols el recordava quan vaig rebre un missatge seu: «Bon dia, Midons!».  Des d’aquell instant tot s’havia precipitat i el meu trobador solitari ara estava a punt d’arribar a la cita. O no. Potser només era una broma de mal gust. O una declaració d’intencions que mai arribaria a fer-se realitat. La vida.

Però el telèfon no va tardar a sonar. El trobador havia conduït desenes de quilòmetres per ser a prop meu una estona: era seva la veu sedosa que m’emplaçava a trobar-nos a un bar del centre i compartir-hi una copa de vi i una conversa. La primera de les converses pendents.

No vaig dubtar gens a anar-hi...