Que per molts anys, bonica, ens continuïs il·luminant amb la teva joia de viure, aprendre i compartir. I que segueixis sent l'esquellerinc que ens posa en solfa cada matí.
Avui en fas tretze: tretze anys farcits de petites experiències t'han fet acumular un munt de companys i amics que t'acompanyen en l'aventura de fer-te gran. I aquest darrer any, justament, has fet molts passos en aquesta cursa. Des de l'adéu a l'escola vas emprendre ben decidida el repte de començar una nova etapa. No vas triar el camí més obvi ni còmode, però has demostrat tenir empenta i idees clares per assumir petits reptes i emprendre el que calgui. Estem més que orgullosos de tu. És clar que tens un mirall on mirar-te, el teu germà. I justament veure com aneu fent camins paral·lels (però cadascú amb el seu tarannà), com us doneu suport incondicionalment i com us estimeu és un estímul continu en el nostre dia a dia.
No perdis mai aquestes ganes de fer, de sentir, de compartir, de gaudir, de superar-te i d'estimar.
18 anys. I el temps que abans de ser
tu vas ser primer només una ombra, una idea vaga. Una idea que va
anant prenent força fins que es va convertir en forma. I amb la
forma, la notícia del teu esclat, de la teva transformació d’aquell
no res indefinit que era estimar-te sense tenir-te, a la certesa de
la vida que creixia dins meu.
Nou
mesos per anar construint la idea de no ser mai més dos i
prou. Quaranta setmanes (que no van arribar
a ser) per fer-te un lloc i donar-te les claus de la nostra vida de
família. Mentiria si ara et digués que
recordo cada una dels dies que van omplir aquelles setmanes mentre tu
m’anaves omplint, però sí que en recordo instants fulgurants i
estremiments de futura
mare novella: la confirmació de l’embaràs, la primera imatge
(acompanyada de la certesa del batec accelerat del teu cor estrenat
de poc), la
constatació que series un nen (encara que abans ens haguessin
gairebé assegurat que duia una nena al ventre), la il·lusió dels
avis, preparar casa per rebre’t, la tria del nom -«nom de peix, li
voleu posar?»-, les sotragades del tren amb què anava a treballar
cada dia (i la sort que vaig tenir de treballar tot el curs a
Girona!)...
Quan
el metge va augurar que podies
néixer cap al 7 de juliol, vaig pensar: «no naixerà pas per Sant
Fermí». I no ho vas fer. Les últimes setmanes, quan em deien que
venies petitó, gairebé m’asseguraven que no passaries de les
revetlles, que
ja hauries sortit.
Però et vas quedar dins, ben confortable, mentre jo sentia, ajaguda
al sofà del pis calorós, l’esclat del petards que a tu tampoc no
t’han agradat mai. Ni revetlles, ni Sant Fermins: vas triar néixer
la matinada d’un dimarts, el
2, i vas arribar amb pressa. Jo havia sopat amb gana, però a l’hora
d’anar a dormir el mal de ronyons no em deixava jeure: «coi de mal
d’esquena!». Després d’uns quants intents sense aconseguir
jeure, vam agafar els trapaus i vam enfilar cap a urgències, amb la
por
que ens aviessin cap a casa abans de gaire. Però va resultar que
estava de part... encara que havia d’anar per llarg. Però tres
hores després, i
enmig de corredisses perquè havies decidit anar de pressa, ja
et coneixia la
fesomia i tenia clavats els teus ulls intensos i voraços -però que
encara no hi veien- a les pupil·les. Ja tenia un grau més: era
mare!
I tu ja tenies nom: Roger! I vas
néixer petit, però amb gana i et vas afanyar a menjar i créixer. I
ens ho vas fer tot fàcil, encara que als ulls d’uns pares novells,
el veritable repte començava aleshores: la paternitat és el gran
canvi, l’aprenentatge de veritat.
Han
passat una colla d’experiències i tens ja moltes lliçons apreses.
Avui estrenes la majoria d’edat i estàs
a punt de tancar definitivament una etapa de
reptes mesurats i d’horitzons propers. Perquè ara et tocarà
emprendre el vol i mirar més enllà. Ho pots fer ben tranquil:
deixes l’institut amb el llistó ben amunt (sort que no t’agrada
especialment,
dius, estudiar!)
i amb els idees clares. Pots estar orgullós de tot el que has
aconseguit fins ara sense haver hagut de
fer renúncies. Tu ets així: fas les coses i ja està, sense
escarafalls, perquè, simplement, toca. Tal com has anat
fent sempre: la guitarra, l’anglès, el futbol, els amics...
Iaixí seguiràs, ho sabem, ara
que començaràs
a ser tu mateix, més que mai, el que vagi traçant l’itinerari de
la teva vida.
Ho faràs tu, però nosaltres -els teus pares i la
Jana, la germana que tant t’estimes-
hi serem per acompanyar-te sempre, no ho oblidis.
Llença’t
a la vida que t’espera amb els braços oberts!
Agafem-nos-ho bé, que poc més podem fer-hi i no cal que ens hi posem pedres al fetge, que diria la padrina.
Ja fa dies que vivim una nova normalitat postissa que ens ha allunyat una mica del tacte i del contacte i ens ha obligat a amagar els somriures. Però costa d'acceptar, així que ja em teniu, jo que no soc especialment petonera ni enganxosa, trobant a faltar tots els petons i abraçades que ara no puc fer.
I maleint aquests comiats que estem vivint des de les pantalles on ara fem aplec de petites finestres esbatanades a cada casa. Dir adéu així a alumnes que passen de llarg, als companys que canvien de destí o als que tot just estrenen la jubilació es fa massa estrany per poder conformar-nos-hi sense protestar ni tan sols una miqueta (encara que picar de peus no seveixi de res i, soferts, fem convençuts i capcots el que toca).
Per això escric avui aquestes quatres ratlles: per repartir totes les abraçades que he hagut de retenir i fer tots els petons que he ofegat; per dir gràcies a tots els que heu passat pel meu costat d'una manera o d'una altra i que ara canvieu de vehicle o agafeu una altra drecera; per recordar cada un dels petits detalls que heu deixat en la meva vida, els transvassaments rebuts que m'han fet ser on soc i ser qui soc...
Gràcies, Sandra, Xixon, Pere! Gràcies, nois i noies que m'heu patit! Gràcies companys! Gràcies també a tantes i tants que no dic!
Que tingueu una bona travessa!
Judit Neddermann, "Avui" (de l'àlbum Un segon, 2016)
Avui, que fa un dia gris
que convida a la melangia, he trobat, amb el rerefons del cel que degota i
refresca l'aire, la calma per seure a fer balanç. Mirat fredament, sembla que
no ha passat el temps, que tot just fa quatre dies que m'acomiadava dels
meus tutorats de 2n de BAT del curs passat i els desitjava un camí planer... I
ja hi torno a ser, a punt d'escriure un altre a reveure.
Tanquem el curs: han
passat una colla de dies, un rere l'altre, carregats de raons i d'experiències,
d'incerteses i de promeses. I hem compartit hores amb vosaltres, els meus nous
tutorats, uns altres joves passavolants que m'heu fet viure i sentir les vostres
angoixes, pors, alegries i il·lusions abans d'emprendre el vol cap a uns
horitzons nous.
Ara sou al llindar d'una
vida que us obre les portes als aprenentatges de veritat, aquells que us faran
madurar i que us ajudaran a trobar el vostre lloc al món. Ara va de veres i
aviat ho entendreu i m'entendreu.
Val a dir que no ho heu
tingut gens fàcil: ha estat un curs estrany, amb intermitències i distància
física obligada per circumstàncies que no havíem arribat a imaginar. La
pandèmia ens ha posat a tots a prova, i ha sumat angoixes a les que ja comporta
per a vosaltres el 2n de batxillerat: el TdR, la pressió de les mitjanes,
la necessitat de decidir el camí a seguir, la por de no arribar-hi, les ganes
de gaudir de la vida i dels amics, de reivindicar la majoria d'edat acabada
d'estrenar o que cobegeu amb tant de delit...
Potser, i dic potser, per
a alguns haurà estat una sort el confinament obligat, la vida ermitana i el
silenci dels carrers en les primeres setmanes d'aïllament, quan encara crèiem
que tot passaria en quatre dies. Potser alguns vau saber treure profit del
recolliment per organitzar-vos una mica la vida i fer endreça. Potser. Però
això no treu que us ha calgut aprendre a viure d'una altra manera, a canviar
prioritats, a lluitar contra la desídia i el desconcert. I no: ja sé que no ha estat fàcil. Però, tanmateix, heu arribat fins aquí.
I amb el curs que s'acaba em toca dir-vos adéu. I de vosaltres, com cada
curs que passa, me’n queden ara somriures i llàgrimes, propòsits i despropòsits,
dubtes i certeses. Cada experiència compartida amb vosaltres, a l’aula o en les
sortides, a frec o a distància, ha deixat, no ho dubteu, llast a la motxilla
de la meva experiència. Gràcies, perquè ensenyar és, indubtablement, aprendre
dels teus aprenents dia rere dia. Si amb mi vosaltres també heu pogut aprendre
alguna cosa, em dono per més que satisfeta.
No ha estat fàcil, repeteixo, però
heu arribat a la meta. O la intuïu ja ben a prop. Un esprint més, i l'haureu
travessat. No us doneu mai per vençuts: si mai defalliu, penseu que quan sembla que ja no ens queda alè, sempre hi ha forces
per a un darrer impuls. El definitiu. Agafeu embranzida per
saltar ben amunt i engrapar ben fort els vostres projectes de futur immediat.
No tingueu por d'obrir portes.
I, sobretot, lluiteu pel
que voleu. La vida us espera.
Han tornat els cotxes que circulen amunt i avall a totes hores, el so
dels passos damunt les voreres, l'eco de les veus
desconfinades, el tràfec i la vida als carrers. Però res no és
igual. Hi ha tant de camí per recórrer, que les incerteses s'han
convertit en el nostre pa de cada dia. I, malgrat tot, hem de
continuar, mirar endavant i fer la nostra vida sense més renúncies
que les indispensables. És clar que ara mateix ens costa de trobar
la mesura justa de qualsevol cosa i fàcilment podem errar, per excés
o per defecte, empetitits davant la realitat aclaparadora dels
darrers mesos. Perquè, per poc seny que tinguem, sabem que tot això
no s'ha acabat i ens volem anticipar a noves renúncies. Així, fent
el que podem, intentem estar preparats per continuar el nostre camí.
És justament en aquest
context pantanós on han hagut de surar i nedar els nostres
estudiants, que amb més o menys sort, ajuda i recursos han
aconseguit arribar a la riba. Alguns amb prou feines han aconseguit
mantenir l'alè per fer la travessa; d'altres, constants i
disciplinats, hauran arribat en plena forma a final de curs. Entremig
també n'hi ha una colla que s'han refiat de l'avantatge que
portaven al març i que ara han quedat poc o molt relegats a la cua
de la cursa. No ha estat, ni és, gens fàcil. En qualsevol cas, cal
tenir ben present que de tot se n'aprèn a la vida.
Avui jo m'ho miro des
de dos angles: aquest curs estrany, a part d'acompanyar els meus
alumnes i tutorats de 2n de batxillerat, també ho he viscut com a
mare d'un batxiller que ara s'acaba d'estrenar. He de dir que l'aspirant
de casa ha estat capaç de mantenir una rutina endreçada i una
disciplina prou ferma per acabar un curs brillant sense viure
angoixat ni haver de fer pràcticament renúncies. Me'n sento ben
orgullosa, però no em ve de nou: ell és així, m
algrat un posat de
"tantsemenfot" que a vegades despista una mica.
Ara, tant en Roger com
els meus tutorats, han entrat en una altra fase (que no té res a
veure amb les del desconfinament!). Justament avui molts d'ells
haurien d'estar en ple procés de les PAU. Però la pandèmia ha
portat de bracet un ajornament de les proves que els deixa davant
d'unes setmanes "de propina". Unes setmanes de feina
afegida que per a alguns (a vegades més per a les famílies que per
a ells mateixos) poden arribar a ser una agonia. Sobretot ara que la fressa ha tornat als carrers i que la vida ens convida a un desordre
que la "nova" normalitat no recomana gens.
Keep calm! No
ens atabalem: la feina grossa, la majoria ja l'han fet. I els docents
no els abandonarem a la deriva en un moment com aquest. De cap
manera. Però ara els toca a ells posar ordre al seu dia a dia i una
mica de disciplina per arribar en les millors condicions a la final.
En termes esportius, diríem que ara es tracta de mantenir-se en
forma. Com? Sent disciplinats i constants en les rutines per afrontar
la darrera etapa forts i amb totes les estratègies ben apreses.
Creieu-me: tindran temps per a tot. Fins i tot per a distreure's i
gaudir, que també ho necessiten.
