Sóc professora, ja ho sabeu. Ensenyo -o
provo de fer-ho- llengua a adolescents. Maldo perquè comprenguin la importància
d’entendre allò que llegeixen; els insisteixo en la necessitat d’anar més enllà
de les grafies; i, òbviament, procuro que quan facin exàmens o treballs
acadèmics no es limitin a reproduir mecànicament allò que troben als apunts o
als llibres sense pair-ho ni poc ni molt. No és una tasca fàcil, perquè hi ha
molts nivells, tant en la capacitat i les competències de l’alumnat, com en la
motivació i receptivitat d’uns i altres. Tant caps, tants barrets, ja se sap.
Al costat d’adolescents que amb prou feines sil·labegen a batzegades, n’hi ha
amb una capacitat de comprensió, d’anàlisi, de síntesi i de producció realment
excel·lents. Bé: tot plegat un còctel prou difícil de gestionar i amb
possibilitats ben desiguals de reeixir en l’intent de fer-ne lectors i
escriptors raonablement competents.
És clar que no tot se centra en la llengua escrita!
Els darrers anys a casa nostra s’estan dedicant esforços també a millorar la
competència discursiva oral de l’alumnat. Es procura que els futurs ciutadans (alguns
dels quals ens hauran de regir) siguin capaços d’expressar-se en el registre
adequat a cada situació i que sàpiguen fer ús de recursos diversos a l’hora de parlar
davant dels altres. No serveix de res tenir molts coneixements si no som
capaços de comunicar-los, de fer-ne partíceps els altres i d’argumentar-ne
adequadament la validesa o conveniència.
Dono fe que no és una tasca fàcil. Sovint hem de
nedar contra corrent perquè els models de referència que tenen molts nois i noies
a casa, al seu entorn més proper o als mitjans de què s’abasteixen
(teledeixalla, webs de gust i estil més que qüestionables, etc.) no van gens en
la línia desitjable: les males maneres triomfen, la cura en les formes hi és
absent i sembla que qui més crida i qui la diu més grossa és el rei del mambo.
A vegades els professors de llengua (i de “lletres” en general) ens sentim una
mica sols en la responsabilitat de neutralitzar aquests models perquè, ja sigui
per convicció o per inseguretat, col·legues nostres encara continuen delegant
la tasca d’ensenyar llengua en els professors de les àrees lingüístiques com si
la cosa no anés també amb ells: “ja s’ho faran!”. Certament hi ha coses que han
canviat, però de vegades ens falten eines.
Com es troben a faltar disciplines com la Retòrica
i l’Oratòria clàssiques! Quins
aprenentatges més valuosos que oferien als ciutadans!
Sortosament, sempre hi ha aprenents que superen les
expectatives; alumnes responsables i dotats de sentit crític (i d’amor propi)
que creuen en la importància de saber expressar-se bé, tant en públic com en la
intimitat.
I m’imagino que ells, com jo, deuen morir-se de
vergonya (aliena!) quan veuen la imatge patètica i reincident del president de
l’Estat llegint de manera maldestra discursos plens de fal·làcies Discursos que
ni ell no entén. Un senyor que fins i tot quan replica els seus opositors
necessita llegir les respostes escrites en un paper (com si acudís a un
d’aquells apartats de “preguntes més freqüents” amb respostes prefabricades que
trobem en algunes pàgines web per fer veure que ens escolten i ens ajuden). El
mateix personatge que fa “rodes de premsa” sense preguntes per por que no li’n
facin alguna per a la qual no tingui una resposta preparada pel seu equip oficial
de guionistes. Aquell de les pantalles
de plasma...
Quanta mediocritat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada